Dels vint-i-tres apunts que he publicat durant el mes d’octubre els 10 més visitats han estat: * 1) L’últim article (de moment) de Joan Solà. (vegeu-lo aquí) * 2) Sobre el Nobel a Vargas Llosa. (vegeu-lo aquí) * 3) Sant Valentí, ora pro nobis (o de com Hereu fa bo Clos). (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) Joan Solà, un altre referent que
Reconec que li he trobat el gust, a la moda dels “lipdubs”. Aquesta espècie d’“Escala en hi-fi” (pregunteu als vostres majors què és això, pregunteu…) en perpetu moviment i carregat de personal alegre, belluguet i (ai…) adorablement jove em carrega les piles cosa de no dir. Ja en comença a haver-hi una bona pila, de “lipdubs” fets a
No és un articulista que segueixi habitualment, mossèn Ballarín, però avui trobo que la clava en el seu article a l’Avui titulat “El Barça”. Podeu llegir-lo aquí i, per si l’enllaç fa figa, us el reprodueixo a continuació: Al Barça hi ha xarvescat. No tinc més remei que parlar-ne. I començo a cartes esteses. En
Encara no fa una setmana s’acomiadava dels seus lectors en el suplement de Cultura de l’Avui i jo, sabedor de la feblesa del seu estat de salut, vaig voler fer-me’n ressò en aquest Bloc (vegeu aquí) fent servir paraules que, amb un sentiment de pietós escrúpol que algun dia hauríem de fer-nos mirar tots plegats, intentaven dissimular la trista realitat. Sis dies
De vegades algú m’ha dit que, de broma en broma, sóc massa corrosiu en els comentaris que deixo anar en aquest Bloc. No sé si això és del tot cert, però en tot cas puc assegurar que la meva intenció en la majoria de les ocasions és fer la mínima sang possible. Això sí, sense que de la
Em sap molt de greu haver d’escriure això, però em sembla que en aquest estrany veinatge que formen l’Avui i El Punt cada vegada és més difícil intentar mirar cap a una altra banda i fer com si no passés res. Vull dir que, dissortadament pels qui estimem el diari, d’un temps ençà obrir l’Avui és una
De vegades els grans problemes de fons -que la gent sap que existeixen, però que no gosa a verbalitzar-los gaire per si de cas- irrompen enmig de l’escena per mitjà dels indicis més casuals, més insospitats. És el cas del senyor Joan Puigcercós, número 1 d’ERC en les properes eleccions. Preguntat el dijous passat sobre si compraria bons de
Acaba d’arribar-me. Es titula “No era lluny ni difícil” i, com sempre, l’edita Proa. Poesia de l’experiència. De la vida viscuda i contemplada des de la punta final. No arriben a cinquanta, els poemes que conté. I tots són esplèndids. En trio un: “Tancant l’apartament de la platja”. La perfecta senzillesa de la quotidianitat. I,
No voldria de cap manera semblar un ocellot de mal averany però resulta que vuit dies després de ressenyar en aquestes Totxanes l’últim article de Joan Triadú aparegut dijous passat en el suplement de Cultura del diari Avui he de fer-me ressò d’un altre comiat (en aquest cas, sortosament, no per raons irreversibles com va
De la meva època de lector de la revista “Por Favor” m’ha quedat el record d’una frase que Manuel Vázquez Montalbán manllevava a Düremmat i que deia més o menys: “Quins temps més tristos els que ens ha tocat de viure, que ens porten a lluitar per allò que hauria de ser evident”. Una reflexió similar em ve al cap
¿Recordeu la dita: “Senyor, guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me n’encarregaré jo”? Doncs això és el primer que vaig pensar ahir pel matí quan va arribar a les meves mans l’edició d’El Periódico i vaig veure els titulars de la portada. Uns titulars encapçalats per una imatge de la Sagrada Família amb la seva perpètua escorta de grues
He de confessar que la meva primera reacció en saber, dies enrere, que l’Acadèmia Sueca havia concedit a Mario Vargas Llosa el Premi Nobel de Literatura va ser exclamar “Ja era hora!”. Un “Ja era hora!”, però, que no es referia al fet que finalment es concedís el premi a un candidat que des de fa
(La sèrie comença aquí)Continuo -i acabo- el meu passeig admirat per la història dels grecs de la mà d’Indro Montanelli amb un altre fragment que em sembla representatiu d’allò que m’agrada d’aquest autor amè i senzill. Ni més ni meys que el que avui en diríem “un gran comunicador”. Són els paràgrafs finals del capítol “Fídies al
Seguint el meu pla de lectures (vegeu aquí) arribo a un il·lustre toscà: Indro Montanelli, del qual Destino ha publicat recentment en català “Història dels grecs” i “Història de Roma”, alhora que prepara la publicació de “Dante i el seu segle”, que no em penso deixar perdre. Recordo que fa molts anys, quan era jove, feliç i indocumentat -manllevo l’expressió a García Márquez-,
El suplement de Cultura del diari AVUI, una de les poques parts del diari que no apareix clonada amb l’edició barcelonina d’El Punt, dedica avui unes pàgines especials a la figura del recentment traspassat Joan Triadú, col·laborador històric del diari des dels seus inicis i membre fundador, fa vint-i-un anys, del suplement de llibres dirigit, aleshores i ara, per David Castillo.