Totxanes, totxos i maons

Em sap  molt de greu haver d’escriure això, però em sembla que en aquest estrany veinatge que formen l’Avui i El Punt cada vegada és més difícil intentar mirar cap a una altra banda i fer com si no passés res.

Vull dir que, dissortadament pels qui estimem el diari, d’un temps ençà obrir l’Avui és una assegurança d’ensurts i de males notícies.

No me n’aniré gaire lluny perquè ningú es pensi que m’hi acarnisso: retrocediré fins la setmana passada i prou. El dijous comentava (vegeu aquí) el comiat del professor Joan Solà de les pàgines del Suplement de Llibres després d’una pila d’anys de col·laborar-hi.

I avui, tot just obrir el diari, a la pàgina 2, em trobo amb l’article de comiat de Sebastià Alzamora…  (n’hi ha més)

… que, conjuntament amb la columna d’en Villatoro i l’article de la Moliner a la contraportada, és una de les meves  habituals alegries de cada dia a l’Avui.

Però el via crucis no havia fet més que començar perquè en arribar a la pàgina 21 m’he trobat un altre comiat: el d’Albert Pla Nualart, l’home que des de fa 14 mesos ens anava explicant en la seva secció “Català a la terraseta” coses del català que es parla i del que s’hauria de parlar. I ho feia amb talent, trellat i gràcia (vegeu aquí), tres virtuts que combinades en una mateixa persona solen ser difícils de trobar.

No se m’acut gaire cosa més a dir: no anem bé…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!