Totxanes, totxos i maons

Seguint el meu pla de lectures (vegeu aquí) arribo a un il·lustre toscà: Indro Montanelli, del qual Destino ha publicat recentment en català “Història dels grecs” i “Història de Roma”, alhora que prepara la publicació de “Dante i el seu segle”, que no em penso deixar perdre.

Recordo que fa molts anys, quan era jove, feliç i indocumentat -manllevo l’expressió a García Márquez-, vaig llegir “Historia de Roma” amb una certa recança perquè en aquella època el senyor Montanelli era considerat per la intel·lectualitat d’aquí un senyor conservador i de dretes.

D’aquell primer tast em va quedar una impressió ambivalent de lectura agradable però que no complia exactament els meus objectius com a lector interessat pel que es coïa en aquell moment.  (n’hi ha més)

Exactament a l’inrevés que ara, que he començat la meva immersió accelerada en el món clàssic vist per Montanelli per la “Història dels grecs” (inèdita per mi) i que continuaré tan bon punt l’acabi amb la de Roma (i amb el Dante si no se’n demora gaire la publicació).

De Montanelli m’agrada la facilitat d’escriptura i la senzillesa dels seus plantejaments, dues virtuts pròpies de la seva professió de periodista que fan que la immersió en allò que passava a l’altra punta de la Mediterrània fa dos mil cinc-cents anys sigui una experiència amena, entenedora i altament recomanable per a un lector d’avui (i això que les dues “Històries” les va escriure durant la dècada dels 50).

Perquè vegeu de què parlo us reprodueixo el paràgraf inicial del capítol vint-i-sisè titulat “La revolució dels filòsofs”:

“El que en realitat va fer d’Atenes la pàtria de la filosofia no va ser una predestinació natural deguda al geni superior dels seus fills, sinó únicament el seu caràcter imperial i cosmopolita, que la feia receptiva a les idees, més curiosa i tolerant que les altres ciutats gregues. La filosofia, fins a Sòcrates, la van portar els immigrants. Però mentre Esparta la prohibia perquè només hi veia “una incitació a les dissensions i a les diatribes inútils”, Atenes va obrir les portes amb entusiasme als seus cultivadors, els va acollir a les seves cases i als seus salons, els va nodrir, i en va honorar molts amb el do suprem de la ciutadania. No sé si això la va ajudar a viure millor, però li va permetre sobreviure en el record dels homes, que veuen resumit i simbolitzat en el nom d’Atenes tot el  geni de l’antiga Grècia.”

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!