Totxanes, totxos i maons

He de confessar que la meva primera reacció en saber, dies enrere, que l’Acadèmia Sueca havia concedit a Mario Vargas Llosa el Premi Nobel de Literatura va ser exclamar “Ja era hora!”.

Un “Ja era hora!”, però, que no es referia al fet que finalment es concedís el premi a un candidat que des de fa bastants anys és un nom fix en totes les llistes que corren abans de saber-se el veredicte del jurat, no. La meva exclamació era de caire molt més personal ja que, per fi, la il·lustre acadèmia distingia un autor que he llegit amb una certa profusió.

“Conversación en la Catedral”, “La casa verde”, “Pantaleón y las visitadoras”, “La fiesta del Chivo”, “La tia Julia y el escribidor”, “La ciudad y los perros”, “La guerra del fin del mundo”, “Lituma en los Andes”, “El hablador”… són alguns del títols que, sense respectar la cronologia, em vénen al cap associats a l’autor peruà…  (n’hi ha més)

Són llibres que recordo perquè en llegir-los -i en bastants casos rellegir-los- em van transmetre la satisfacció d’haver-me posat en mans d’un narrador de prosa elegant, tècnica impecable i gran capacitat de fabulació.

En els primers 70, poc temps després de conèixer el Vargas Llosa narrador vaig descobrir també l’assagista. L’home preocupat pel fet literari que analitza amb mirada culta i penetrant l’obra d’altres escriptors. Ho va fer amb el nostre Tirant (1969), amb Flaubert (1975), amb Conrad, Mann, Joyce… a “La verdad de las mentiras” (Alfaguara, 2002) i, sobretot, amb el seu amic d’aleshores Gabriel García Márquez.

De fet -i a diferència de “La orgia perpétua. Flaubert y Madame Bovary”, que s’ha anat reeditant en diverses ocasions- ara em semblaria una excel·lent idea per part de qui correspongui la reedició de “García Márquez. Historia de un deicidio”, publicada el 1971 per Barral i mai reeditada, llibre en el qual Vargas Llosa analitza l’obra del també Nobel colombià des dels contes primerencs fins a l’esclat de “Cien años de soledad”. Vist des de la perspectiva dels anys no em fa res dir que aquell estudi, del qual reivindico la reedició, va ser un dels llibres dels quals he après mes coses sobre com arribar a desvelar les claus secretes d’una obra literària.

Per la dècada dels 90 Mario Vargas Llosa va intentar muntar paradeta de polític al seu país i, per dir-ho de manera fina i breu, en va sortir amb la cua entre cames. Per aquella mateixa època el govern de torn a Madrid li va concedir la nacionalitat espanyola i a partir d’aquell moment vàrem descobrir una nova faceta del nostre home. Una faceta, val a dir, que a mi no m’interessa en absolut: la d’articulista.

Vaja, no és que no m’interessi; és que, ras i curt, vista des d’una perspectiva  catalana considero perniciosa i detestable la manera com aquest senyor -un perfecte exemple de nacionalista espanyol “a machamartillo”- enfoca els seus articles sobre Catalunya i les nostres reivindicacions nacionals.

Vargas és, per mi, un novelista estimable, un analista literari fi i profund i, ho repeteixo, un articulista perniciós. Indesitjable, fins i tot. Potser a algú se li farà difícil d’entendre aquest còctel de consideracions contradictòries, però jo ja m’entenc.

Coherentment amb el perfil del personatge no m’han estranyat gens tots els alegrois  expressats per la premsa espanyola arran de la concessió del Nobel de Literatura. És evident que si jo fos espanyol estaria content que el premi hagi anat a parar a les mans d’un “dels meus”: un magnífic escriptor en llengua espanyola i un espanyolista furibund.

De la mateixa manera que si jo fos espanyol no tindria el més mínim dubte cada matí en anar al quiosc: compraria “El País”, és clar.

La realitat, però, és que jo no ho sóc, d’espanyol, i per tant el premi que l’Acadèmia Sueca ha concedit a Mario Vargas Llosa em deixa, per aquesta banda no literària, tan fred com si li haguessin concedit a un poeta moçambiqueny o a una dramaturga ucraïnesa.

M’enteneu, oi?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!