Totxanes, totxos i maons

No volem fer aquí la descripció del monument: pertoca a l’arqueologia i a la història de l’art. S’anomena, com tothom sap, Partenó, de “thon parthenon”, que vol dir “de les verges”. Però aleshores aquesta denominació corresponia només a la saleta de les sacerdotesses de la deessa, construïda en un raconet de l’ala occidental, i no se sap com, amb el temps, va acabar donant el nom a tot el majestuós i complex conjunt.

Segurament acompanyaven Pèricles, quan pujava a visitar-lo, els seus amics personals, alguns dels quals eren els seus enemics polítics: Sòcrates amb el seguici  dels seus deixebles entre els quals hi havia Alcibíades i Plató, el seu exmestre Anaxàgores, que potser des d’allà dalt, en lloc de mirar les estàtues i els capitells, inspeccionava el cel buscant-hi les relacions espacials entre les estrelles i els planetes, Parmènides amb el seu pupil Zenó, el contradictor etern, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes: tots ells personatges destinats a deixar un rastre en la història de la humanitat, i dels quals, a l’Atenes de Pèricles, se’n trobava un exemplar a cada cantonada. Poquíssim d’ells hi havien nascut. Però el fet que s’haguessin vist obligats a venir-hi per trobar un terreny favorable a les seves obres i a les seves idees ens dóna la mesura de la importància d’Atenes i del grau del seu desenvolupament.

En el moment mateix que al capdamunt de l’Acròpoli madurava l’obra mestra més completa del geni grec, el Partenó, a tota la resta d’aquella petita ciutat de dos-cents mil habitants i de trenta o quaranta mil ciutadans es posaven els fonaments de totes les escoles filosòfiques i es preparaven els temes del futur conflicte entre la fe i la raó.

El secret de l’extraordinària florida intel·lectual d’Atenes en aquest segle d’or és justament aquest: la intimitat dels contactes entre els seus protagonistes reclosos en l’espai limitat de les muralles ciutadanes i agrupats a l’àgora i als salons de les heteres; en la intensa participació de tots plegats en la vida pública i en la seva disposició a fer-ne ressonar ràpidament els motius polítics i culturals més importants, i en la llibertat que la democràcia de Pèricles va saber garantir a la circulació de les idees. Un pensament d’Empèdocles, un sofisma de Pitàgores, una frase afortunada de Gòrgies, una insolència d’Ermip, passant de boca en boca, aviat havien fet el tomb a la ciutat, ressonaven al Parlament, arribaven a Sòfocles i n’influenciaven l’escriptura d’un drama.