Totxanes, totxos i maons

Acaba d’arribar-me. Es titula “No era lluny ni difícil” i, com sempre, l’edita Proa. Poesia de l’experiència. De la vida viscuda i contemplada des de la punta final. No arriben a cinquanta, els poemes que conté. I tots són esplèndids.

En trio un: “Tancant l’apartament de la platja”. La perfecta senzillesa de la quotidianitat. I, com un estel fix enmig del cel, el record inesborrable de la filla morta i l’amor del pare que mai defallirà expressat magistralment -excels do de la concisió, el de la bona poesia- en només vuit mots. Els que formen el darrer vers.

“Ja està net i endreçat.  /  Els armaris tancats, com les finestres.  /  No ens hem descuidat res damunt dels mobles.  /  El dormitori amb el llit fet,  /  la tauleta de nit amb el retrat  /  de la noia amb els ulls il·luminats  /  per un somriure.  /  Tot l’hivern sola i escoltant el mar.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!