Pujo al pis dels pares per última vegada. Sé perfectament el que hi trobaré: les quatre parets nues i poca cosa més. Cap moble, ni làmpades, ni cortines, ni plantes… Ni un sol indici que remeti a les persones que hi han viscut durant més de mig segle. A terra i a les parets, això sí, es poden veure amb claredat
Mentre penjo la senyera al balcó -festa de Sant Jordi i diumenge de consultes sobiranistes- penso en l’espectacle que vivim aquest dies i arribo a una conclusió: estem bojos. Abans d’ahir, si fa no fa a la mateixa hora que el President del meu país lliurava la Creu de Sant Jordi als senyors Alberto Aza, José Maria de Mena i
(La sèrie -de cinc apunts- comença aquí) En l’apartat d’obres de no ficció aquest Sant Jordi presenta també ofertes interessants. Començo per quatre títols d’allò més recomanables: * “Esplendor i glòria de la Internacional Papanates”, Quim Monzó (Quaderns Crema). Encara que sigui per mitjà del seu enèsim recull d’articles un Monzó sempre val la pena. En aquesta ocasió ens ofereix un
(Aquí recomano revistes, aquí discos i aquí una primera tongada de llibres) Després de les tres joies de la corona que varen protagonitzar l’apunt d’ahir passo a detallar altres llibres de narrativa que em semblen dignes de remarca. Per començar destacaré dues novel·les i dos reculls de contes. * “Miracle a Llucmajor”, Sebastià Alzamora (Proa). El
(Les recomanacions de Sant Jordi 2010 comencen aquí i aquí recomano discos) Com cada any per aquestes dates, dedico els últims apunts de recomanacions de Sant Jordi a l’apartat dels llibres. A fi de comptes -i conjuntament amb les roses- els protagonistes genuïns de la festa. Avui parlaré només de tres llibres. Però no de tres llibres qualssevol. Preneu-ne bona nota perquè els que avui us recomano
Els bons amics de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana em varen convidar la setmana passada a una sessió de record i homenatge als jurats que al llarg dels anys han fet possible els Premi(o)s de la Crítica. Uns premis organitzats per l’Asociación Española de Críticos Literarios que inicialment -fa més de mig segle- només eren per a llibres
Quan jo era petit la gent gran solia preguntar-nos als infants “ja sou creients?”. És a dir, volien saber si féiem cas al que ens manaven els pares i els mestres. Una mica més tard el concepte va evolucionar i “ser creient” va significar també fer costat als preceptes de la religió catòlica, l’única i oficial de
(Les recomanacions de Sant Jordi 2010 comencen aquí)Hi ha uns quants discos que, al meu parer, faríeu santament de no deixar-vos perdre. Ja sigui amb l’excusa de Sant Jordi o per qualsevol altre motiu que us vingui al cap: * “Al marge d’un camí”, Sanjosex. El tercer disc d’aquest músic i arquitecte de La Bisbal d’Empordà és una delícia.
Comunicació 21 : “La plantilla de l’Avui quedarà reduïda a la meitat… ” (llegiu aquí la notícia íntegra) Vilaweb i ACN: “L’assemblea del diari ‘Avui’ ha decidit per unanimitat convocar vaga els dies 22 i 23 d’abril contra el pla presentat (…) l’empresa proposa acomiadar 65 treballadors i rebaixar un 6% els salaris…” (llegiu aquí la notícia íntegra) (n’hi ha més) Vet-ho aquí: les cartes ja
Començo avui la meva habitual sèrie d’apunts en els que miro de fer unes quantes recomanacions de cara a la festa de Sant Jordi. No només de llibres, que és el que pertoca; també de discos i de revistes culturals. L’apunt d’avui el dedicaré precisament a aquestes darreres. * Enderrock, núm. 174.- El punt més alt de la meva llista
El passat 2 de març es va celebrar al Palau de la Generalitat l’acte inaugural de l’Any Maragall. Una fita doble ja que, de fet, commemora el segle i mig del naixement del poeta i els cent anys de la seva mort. (n’hi ha més) L’organització de tot plegat va repartida entre la Institució de les Lletres Catalanes i l’Associació Família
Porto uns dies empiocat i baix de defenses. Cosa que no em passava tant quan tenia trenta anys…. Tot plegat va començar durant la Setmana Santa: picor al coll, estossecs, febre lleu a mitja tarda, poca gana… Galàxia Couldina, vaja. En reprendre el dimarts passat la feina, però, tot el procés s’ha agreujat. Diagnòstic: una bronquitis aguda, que no
En Tomàs és un veterà seguidor d’aquestes Totxanes que, pel que porto comprovat, vibra de manera especial quan faig algun comentari sobre la qualitat lingüística de les retransmissions de les curses de Fòrmula 1 a TV3. Ara fa quinze dies, després de llegir això, li va faltar temps per escriure’m i dir-me que era molt
“Els periodistes no són, dins l’escalafó social, els últims posseïdors de la veritat. El que més s’assembla a la realitat, a la veritat social d’un poble, és el Parlament. La televisió pública, doncs, a l’igual de la ràdio pública, ha d’estar sotmesa al Parlament que és, o hauria de ser, el seu Consell d’Administració. Et
Això és “Espíritu santo”, del darrer disc de Delafé y las flores azules “vs Las trompetas de la muerte”. Què bons, què bons, què bons… (vegeu també aquí) (n’hi ha més) (Dedicat a l’amic Jaume S., en un punt a mig camí entre el flux que separa Pesaj de Iom Hazikarón)