Totxanes, totxos i maons

Porto uns dies empiocat i baix de defenses. Cosa que no em passava tant quan tenia trenta anys….

Tot plegat va començar durant la Setmana Santa: picor al coll, estossecs, febre lleu a mitja tarda, poca gana… Galàxia Couldina, vaja. En reprendre el dimarts passat la feina, però, tot el procés s’ha agreujat. Diagnòstic: una bronquitis aguda, que no arriba al principi de penumònia que vaig tenir fa dos anys però que fa també el seu forat…

Així, doncs, des del dijous al migdia sóc a casa amb la baixa mèdica a la butxaca, tirant d’antibiòtic i fent bondat. No he perdut el temps, però. Estic vivint el meu primer Sant Jordi com a crític literari jubilat i, francament, el visc plàcidament. He pogut anar llegint i escoltant música sense urgències i, això sí, des de primera hora d’avui estic connectat al correu de la feina per si puc ajudar els companys a empényer el carro encara que sigui de casa estant.

 (n’hi ha més)

A més a més, amb la correspondència del dia, m’acaba d’arribar un paquet que m’ha enfilat la moral fins a nivells estratosfèrics.

Me l’envia el bon amic -i blocaire (vegeu aquí)- Joan Carles Girbés, director de publicacions d’Edicions Bromera, amb una nota molt amable i m’adjunta un parell d’exemplars de la segona edició de l’antologia d’articles de Joan F. Mira “Una biblioteca al desert”, de la qual jo he estat responsable de la tria i autor del text de presentació.

Ja sé que cadascú s’il·lusiona amb el que pot, però puc assegurar-vos que m’ha fet una gran il·lusió saber que aquesta obra modesta però rigorosa -que em va divertir molt de preparar- ha exhaurit en vuit mesos la primera edició i ara en dispara una segona.

M’ha fet il·lusió també per Joan F. Mira, és clar, l’home a qui es deuen tots els mèrits de l’operació i m’ha reconciliat una mica amb l’entorn ja que confirma plenament una cosa que jo ja sabia: que la gent de Bromera són uns senyors amb els quals treballar és un plaer.

Et fan confiança, si no fas animalades et deixen les mans lliures i fan bé la seva feina. I després, si la sort permet fer una reedició, se’n recorden dels col·laboradors. Ja sé que això és el que hauria de passar sempre. I que, de fet, ja ho fan moltes editorials però, mira, quan t’agafa en dies com avui que estàs baix de defenses ho agraeixes doblement…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!