Totxanes, totxos i maons

Els bons amics de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana em varen convidar la setmana passada a una sessió de record i homenatge als jurats que al llarg dels anys han fet possible els Premi(o)s de la Crítica. Uns premis organitzats per l’Asociación Española de Críticos Literarios que inicialment -fa més de mig segle- només eren per a llibres editats en castellà i que, més cap aquí, varen incloure-hi el català, el gallec i l’euskera.

Com que figura que jo he estat un dels jurats més veterans pel que fa als premis en català -de fet, aquest de la Crítica Catalana és l’únic jurat en el qual, tot i la meva “jubilació” com a crític, encara hi col·laboro- en aquell acte d’homenatge varen posar el meu nom al costat de gent tan important com Robert Saladrigas, Antoni Blanch, Jaume Pont, Josep M. Castellet, Joaquim Marco, Basilio Losada i Julio Manegat.  (n’hi ha més)

Vaig interpretar, per tant, la meva presència com un privilegi desmesurat  i com una oportunitat única per tenir a punt la llibreta de les anotacions, parar l’orella, escoltar atentament i aprendre un munt de coses dels qui m’acompanyaven.

I puc assegurar que me n’han quedat unes quantes, de lliçons, que estic segur que a poc a poc aniran sortint. No em resisteixo, però, a explicar una de les que més m’han frapat.

Va ser cap al final, quan enfilàvem la sortida del local que ens va acollir. Basilio Losada i Julio Manegat -dos dels més veterans de la colla- parlaven de la mort i del que els agradaria trobar en el més enllà. I en aquest punt, com un llamp enmig de la nit, va saltar la frase: “¿El más allá? Sobre todo que haya paz”, va dir un. “Sí, de acuerdo. Pero, si puede ser, una paz consciente”, va dir l’altre.

I em va faltar temps per anotar-ho a la llibreta…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!