El propassat 21 de juliol 2009 vaig escriure un apunt parlant del senyor Hieu – ací – .
Durant la meva estada a Hà Nôi en aquest meu llarg viatge, anar a la cantonada dels carrers Pho Hue i Ham Long, va ser una prioritat, per veure si després de tres anys, el senyor Hieu era allà, reparant les biciletes. No ho sabia de cert, ja que ara hi han moltíssimes motocicletes i més cotxes, però encara es veuen bicicletes arreu.
Em vaig encaminar al barri de Hai Bai Trung, poc a poc, sense presses. Els carrers son amples i els arbres una meravella. Cases colonials, casetes petites, sempre amb botigues a la planta baixa, restaurants al carrer, barbers, unes voreres amples per on pots passejar tranquil.lament, olors, centenars de motocicletes circulant, moltes en direcció prohibida.
Els semàfors no funcionen passades les nou o deu del matí. És una Ciutat amb una vida al carrer intensa. Si aquí a les escoles veiem un embús de cotxes amb pares o mares portant els fills, aquí a Hà Nôi veus milers de motocicletes.
Arribo a la cantonada del carrer Ham Long i Pho Hue ….. i Sí, el senyor Hieu continúa en el mateix lloc, reparant les bicicletes. És tan fàcil com que no tens prou aire als tubulars, i pares un moment, i el senyor Hieu t’ho resol, o la cadena t’ha sortit, i el senyor Hieu t’ho resol, falta engrassar una mica la cadena, i el senyor Hieu t’ho resol. No cal demanar hora ni dia. Ell es veu feliç i fa la feina que li agrada i que li dona per anar vivint.
No li agrada que li facin fotografíes, i només en vaig fer una, d’esquena a la càmera. Cal respectar el seu desig.
En aquests barris no es veuen turistes. I és molt bonic. Senzillament vius la Ciutat del dia a dia. Vaig entrar en una botiga on hi havia tota mena de productes relacionats amb càmeres, ordinadors, etc. Havia perdut la bateria de recanvi de la càmera. Els hi ensenyo si en ténen una d’igual. Un xicot amb un anglès molt, molt deficient, em diu que no, però de sobte surt la mestressa i comencen a parlar i li indica d’agafar la motocicleta. Em diuen que segui i esperi. Mentre m’ofereixen un te, verd, sempre verd a Viêt Nam. Truquen per telèfon i diuen que sí que ja la ténen però el preu és de 420.000 Dongs ( uns 18 Euros ). Cap problema, un preu molt barat, penso. Arriba el xicot de la motocicleta i m’ensenya la bateria, original de la marca Nikon (com la meva càmera) i amb garantía !!!
A les botigues o al carrer, tot ho trobes i tot té solució. Veritablement són ‘uns manetes’.
Vaig acomiadar-me del senyor Hieu i li vaig expressar la meva alegria de veure’l tan i tan bé.
En l’arxiu podeu veure algunes imatges de carrer.
