Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Birmània : Homes i dones apegats a la terra

L’article d’opinió d’avui de’n Josep Albinyana és ver. L’imatge de l’home o la dona apegats a la terra, llaurant amb l’animal, és ‘turística’; veure com la gent d’un país encara està treballant en unes condicions lamentables, també és ‘turístic’.

He arribat d’un viatge on he vist moltes, moltíssimes, d’aquestes imatges i en països diferents. Jo no entenc com alguns turistes, que no viatgers, ho troben fascinant i si alguna volta  tornen i veuen que el país ha progressat i ja no veuen les mateixes imatges, aleshores diuen ‘ ja no és el mateix ‘, ‘ ja no paga la pena venir’ ……
Jo els diria que és el mateix veure imatges de la seva cultura que no volen perdre, o la manera diferent de viure,  però … gaudint de millors condicions de treball i de qualitat de vida. Aquest fet, pot ja donar la sensació de pèrdua d’identitat i no ser ja els objectius de les càmeres dels turistes ?

A Birmània treballen en unes condicions com fa més de 50, 60 o 80 anys, perque tenen un govern militar ferotge i els explota amb crueltat. No es poden permetre ni tan sols comprar una motocicleta, un tractoret, o un petit camió per fer el transport. El preu de la gasolina està molt per damunt de les possibilitats de la gent, a excepció dels militars i les seues famílies o la gent que els fa costat. Ja ho he escrit en un anterior post; si el sou que guanyen és de uns 20.000 a 30.000 kyats/mes, i un bitllet d’avió, anada, una hora i deu minuts de vol, val 216.000 kyats, ja podeu començar a fer comptes !! 
Preu de la gasolina:
Benzinera del Govern – legal: 2.000 kyats / 2 galons (9 litres).
Benzinera mercat negre-tolerat: 4.000 kyats / 1 galó (4.5 litres). El venedor il.legal, però amb llicència, ha de pagar al Govern i ell es queda amb una petita quantitat de benefici. Ignoro el percentatge.
 
Però jo sí vaig pujar en un carro tirat per dos bous i vaig fer el camí de més de quatre hores fins arribar a Indein, llac Inle.

Per motius físics, havia de cercar un transport per continuar la marxa a peu que havía començat el dia anterior per les valls i muntanyes anomenades ‘Shan Hills’. No hi ha carreteres, només camins, i no en bones condicions, poblets aïllats, de la ètnia Pa Oh majoritàriament. Vaig creure que potser algú podia tenir un petit tractor o camioneta.
No, va arribar una parella, amb el seu carro i els dos bous; van posar molta herba per poder donar de menjar als animals a l’arribada a Indein -quatre hores i mitja de camí-  una astoreta de bambú, i jo sentada al darrera, còmoda. El que vaig pagar van ser 20.000 kyats. Ells contents i jo encara més; havia resolt el meu problema i a més els ajudava a ells. 

En aquest país els bous, els carros, el treball manual existeix, no és ‘turístic’, però els visitants hauríen de saber-ho abans d’anar-hi. Hi ha dues maneres de veure i copsar i conèixer els països, com a turista i com a viatgera. Crec que no es pot ignorar el què passa, o conèixer la realitat abans de marxar,  i com escriu en Albinyana ‘reclamar que les persones millorin el nivell de vida, en compte de visitar-les com si foren un museu vivent, una recialla entreverada de tòpic’. I ep ! que ‘els extres’ sempre són a punt; imatges per una fotografía en el moment precís o en el lloc indicat.

Viêt Nam, però, sí que ha progressat, lentament, a la seva manera. Potser hi haurà turistes que si tornen diràn que ja no és el mateix, però per exemple de Huê’ a Danang la carretera s’enfila a un port de muntanya, perillós per a ells. No és gaire més complicat que els que tenim ací, però ja han acabat de fer un túnel. El transport de camions per carretera és molt més nombrós que ara fa tres anys. Els vietnamites utilitzen el túnel i fan via, i els turistes i viatgers pugem al coll de muntanya per contemplar les vistes panoràmiques que són molt boniques. 

La fotografia no és ‘turística’; és senzillament el transport de la gent d’aquest bocí de món, entre Kalaw i Indein (llac Inle) Birmània o Myanmar com s’ha de dir ara.

A l’arxiu he insertat una fotografía del camió ‘tipus’ que es veu arreu del país. El motor és francament ‘turístic’ ….

Avui fa 14 anys i 44 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.