Chào ông Viêt Nam

Mandalay és el centre espiritual del país i no tinc ni idea de quans monestirs hi han, temples, pagodes, centre espiritual i d’ensenyament del budisme theravada, monestirs per estades de meditació. Molts. Focus de gent opositora al Govern Militar. Ciutat difícil. La gent treballa en circumstàncies absolutament impensables en aquest secle XXI.
Durant la visita al Monestir de Mahagandayon a les dotze del migdia, es poden veure a més de mil monjos, en fila de dos, per anar a cercar el menjar. Certament és una imatge diferent, podríem dir també, ‘turística’, i crec que ben trobada per les autoritats, perque els turistes puguin fer les seves fotografíes. La majoria de monestirs no és permès d’entrar-hi durant el temps de l’àpat del migdia, l’últim del día fins l’endemà. 
Vaig fer un parell de fotografíes, però seguidament vaig anar passejant per el recinte. No sempre tens la oportunitat de ser dins un Monestir budista on conviuen més de dos mil monjos i novicis.
De sobte em trobo davant un edifici en construcció, on viuran futurs monjos i novicis.
Observo com treballen. Majoria de dones. Única màquinaria : Una formigonera petita, a terra. L’amic Blesa podría fer algún comentari, perque en aquest post us deixo diverses fotografíes.

Només heu d’anar a l’arxiu i mirar les fotografíes. Algunes noies no cobren res per el seu treball, d’altres reben uns 700 kyats ( 0.50 USD ). Ni tan sols una politxa per facilitar el transport del ciment als pisos. 

Vaig veure poquíssima, quasi cap, maquinària al llarg del meu viatge. Supòs que tota és a la nova capital del pais Napyidaw que el Govern-Junta militar ha construït per marxar lluny dels focus de ‘subversió’ de Rangoon o Mandalay. Ho tenen fàcil quan necessiten ma d’obra: ” Com no pagueu impostos, a treballar gratuïtament !! ”

Això sí, el poble ha de pagar la gasolina a un preu astronòmic i existeix un mercat negre, ben vist per la Junta, perque cobren dels que recapten els diners en aquestes benzineres que pots anar veient per els camins.
Em comenten : ”La meva mare treballa en una escola i cobra 30.000 kyats al mes (USD 25,–), però ha de pagar 20.000 kyats només en transport per poder arribar a la feina”.
Aquest és un gran problema en aquest país; el transport. Molts infants no poden anar a escola perque viuen lluny i no poden arribar-hi. La gent per poder treballar es desplacen prop del lloc de treball i viuen en tendes, petites casetes de bambú que ells mateixos es construeixen, dins uns camions que mai abans havia vist, petits i amb motors de principis del secle XX.
Pots constatar aquest preu de la gasolina, quan compres un bitllet d’avió per desplaçar-te per el país. El cost és altíssim.
Exemple: Air Yangon o Air Bagan. Trajecte: Rangoon-Nyaung-O (zona de Pagan).
No més d’una hora i vint minuts de vol.
Preu: USD 180.– = 216.000 kyats. Sense comentaris.

Aquestes són ‘les altres visions’ de Birmània. 

Avui fa 14 anys i 41 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.