TOT DEPÈN DE NOSALTRES.
Darrerament he intentat en diferents apunts assenyalar que s’ estaven donant les condicions perquè hi haguessin canvis substancials en el mapa polític català, amb el sorgiment de noves propostes polítiques, en especial d´una nova força política independentista, amb possibililitats electorals de construir una majoria favorable al dret a decidir. Per a fer-ho possible cal, en primer lloc una estructura organitzativa implantada en tot el territori. Els passos fets des de Reagrupament són mot importants però no suficients, ja que cal acabar de dissenyar una estratègia polítíca intel·ligent i viable, amb un projecte, que com diu en Salvador Cardús sigui prepositiu i no simplement reactiu. No n’ hi ha prou amb la suma d’ antics combatents de prosàpia nacionalista però excessivament fonamentalistes, amb els afegits d’ iluminats de darrera hora amb pretensions de lideratge, com els sorgits aquesta setmana. Sumar per la independència – em refereixo a la proposta i no al nom del manifest -, si això que volem fer és política parlamentària, necessitem preparar les condicions i recollir les emocions, però sobre tot elaborar un projecte que tingui gent amb capacitat real d’incidència social per a liderar la majoria. A l’ endemà del 13-D, deia en un anterior apunt que si les coses anaven relativament bé, seria el que més trobaríem a faltar. Algunes de les reaccions del dia després, semblaven un mal presagi. La racionalitat de ben segur acabarà per imposar-se. Comencem a escoltar veus reclamant una reflexió més aprofundida, per a no frustrar les possibilitats de canvi. L’ article de Salvador Cardús , que publica el diari ” Avui”, posa les coses al seu lloc. “Sobren, doncs, les frivolitats. I a les voluntats fràgils, ara cal sumar-hi intel·ligència. I tenacitat. I força. Dijous passat, el lehendakari Ibarretxe va ser a Barcelona i li vaig sentir dir que allò que hi ha de més bell en política és dependre d’un mateix per assolir els objectius. És el més bell, sí, i el més compromès, també. I ara som en aquest punt“. Us en recomano la lectura.
Tot depèn de nosaltres.
A Vic, poca broma, el vot independentista de diumenge passat, en números absoluts i respecte al de les eleccions del 2006, va ser 5,35 vegades més gran que el que havia obtingut el PSC i 15,21 vegades superior que el del PP. De fet, a Vic, el vot independentista ha igualat, en nombre absolut de votants, a tot el vot sumat de CiU, ERC i PSC a les darreres eleccions catalanes. A Sant Cugat, per posar el cas d’una ciutat amb una composició demogràfica ben diferent, el vot independentista va ser 2,38 vegades més gran que el del PSC i 3,83 vegades superior al del PP, també en relació a les eleccions del 2006. És cert: els resultats no són estrictament comparables. D’una banda, els convidats a votar eren més a les consultes perquè s’hi afegien els joves de 16 i 17 anys i la població immigrada empadronada. En canvi, de l’altra, la capacitat per convocar i organitzar les votacions eren infinitament inferiors en recursos humans i econòmics i en capacitat propagandística per portar els ciutadans a les urnes. Només el geni organitzador de persones com López Tena i la generositat de milers i milers de voluntaris poden explicar l’èxit.
També cal dir que, si bé la participació en unes eleccions ordinàries és concebuda com un deure cívic que s’intenta imposar culpabilitzant l’abstenció, la participació a les consultes va ser l’expressió d’una voluntat lliure i gratuïta, i en aquest sentit, un gest d’un extraordinari valor polític, encara que sense efectes institucionals. Per fer servir la vella expressió del jesuïta Díez-Alegría, el gest va ser gratuït, però no superflu. I, per si algú encara dubtava de si la transcendència de la consulta era l’exageració interessada d’una part, la presència de 140 periodistes estrangers acreditats va posar en evidència el menysteniment –en espanyol tenen una paraula més exacta: ninguneo– que determinada premsa, analistes i polítics d’aquí i d’Espanya han fet de les consultes del 13 de desembre passat. Que santa Llúcia els conservi la vista!
Establerta la magnitud quantitativa de la resposta, però, caldria valorar-ne alguns aspectes més qualitatius. En primer lloc, és molt important endevinar si som davant d’un moviment reactiu, d’una esbravada, d’un foc d’encenalls –com tantes altres ocasions– o davant d’un moviment de fons, sòlid i progressiu. I la meva opinió és que tot fa pensar en allò que Bru de Sala ha qualificat de moviment tectònic, és a dir, que afecta la mateixa estructura, els fonaments, del mapa polític català. Naturalment, el moviment tectònic té una causa: la consciència molt generalitzada del fracàs definitiu de les diverses expectatives sobre les quals es va construir el procés de canvi estatutari. A l’Estatut ja només s’hi agafen els polítics que no es poden escapar de l’ordre jurídic en què basen la seva legitimitat. En aquest sentit, l’independentisme que ara emergeix no és essencialista, no és resultat d’una crida tel·lúrica i ancestral ni conseqüència de la revelació divina. Tampoc no és ètnic. Amb poques excepcions, és estrictament polític i conseqüència d’una reflexió racional. De manera que no podem anomenar reactiu –és a dir, superficial, resultat d’una emprenyada col·lectiva– aquest independentisme carregat de bones raons.
La segona qüestió a plantejar és a qui pertany l’èxit de les consultes. Doncs bé: l’èxit és dels qui van anar a votar. Certament, hi va haver molts còmplices necessaris, incloses les amenaces i improperis dels adversaris, que tot ajuda. En el curt termini, s’ha de reconèixer que la consulta d’Arenys de Munt és el desencadenant d’una gran idea que ara ha estat repetida a escala més ampla. En l’execució, l’èxit és sobretot dels voluntaris –diuen que prop de 15.000– que van treballar pel país com feia temps que no es veia fer. I, esclar, també cal agrair-ho a les persones que ho van liderar, especialment a les que van ser al peu del canó. Ara bé, en aquest punt cal advertir que la temptació d’algunes plataformes d’atribuir-se mèrits que no els corresponen i l’existència d’alguns personalismes desmesurats han amargat la victòria mentre encara l’estàvem celebrant, han donat munició fàcil als adversaris i han estat a punt d’espatllar el balanç. Molta atenció: entre les anomenades plataformes sobiranistes hi ha de tot. Des d’organitzacions d’estructura i ideologia estrictament sectària fins a aventurismes irresponsables passant per personalismes que cal situar obertament en el friquisme polític. També bona fe, però d’aquella que empedra l’infern. I no és cert ni que tot sumi, ni que tothom serveixi per a tot. La maduració política de l’independentisme hauria de fer-se deixant cada cosa al lloc que li correspon. Hi ha encara massa resistencialisme mental, i ara ja som en una nova etapa, que és i ha de ser propositiva, menys propensa als manifestos i les concentracions i més dirigida al pensament estratègic. Aquesta etapa, que comportarà la desaparició de qui no s’hi adapti, permetrà destriar el gra de la palla. És a dir, la generositat patriòtica de la patologia que s’embolica amb la bandera.
I aquesta darrera consideració em porta a una reflexió final sobre les perspectives de futur: les consultes obren portes, però encara no assenyalen camins. La meva confessada resistència inicial a aquestes consultes era precisament perquè no s’inscrivien en una estratègia a mitjà i llarg termini. La majoria dels promotors només havien calculat fins al dia 13. Però calia haver pensat en el 14, el 15, el 16… que és quan es va fer visible la improvisació i la discòrdia. A qui se li podia acudir pronosticar un 40 o un 50 per cent de participació sense pensar en les conseqüències, el dilluns 14, de no arribar-hi? I a qui se li podia acudir convocar una consulta a Barcelona –presentant-la de “punta de llança”– sense la garantia de l’estructura de voluntariat necessària? Qui representa què per improvisar una iniciativa legislativa popular (ILP) per demanar un referèndum oficial impossible per al 25 d’abril, més amb voluntat destructiva i antipartidista que no pas de sumar victòries a l’anterior?
Sóc dels que volen la independència de Catalunya. Però no m’enganyo: tot just hem començat a expressar una voluntat, en molts casos encara titubejant. I el camí ni està dibuixat ni el sabem. Sobren, doncs, les frivolitats. I a les voluntats fràgils, ara cal sumar-hi intel·ligència. I tenacitat. I força. Dijous passat, el lehendakari Ibarretxe va ser a Barcelona i li vaig sentir dir que allò que hi ha de més bell en política és dependre d’un mateix per assolir els objectius. És el més bell, sí, i el més compromès, també. I ara som en aquest punt.
Bon Nadal.
Salvador Cardús . AVUI 20/12/2009
Els que han volgut descreditar les consultes queden buits de raó en dur a terme comparacions de dades com la que aquí s’explica. Estan més espantats del que volen reconèixer.