EL TERCER ESPAI (1).
Tothom està d’ acord que el sistema de partits polítics català, té com a singularitat el fet de ser dual. Per una part té les característiques d’un sistema de partits no dependent d’un altre, però subsisteixen els trets característics que el configuren com a part d’un subsistema estatal. Tot plegat es la lògica conseqüència de la disfunció política que suposa el sotmetiment de la política catalana a allò que es fa a l’ estat espanyol. D’ aquí l’importància de l’eix nacional – com expressió de resistència cap un estat que es considera aliè -, en la política parlamentària catalàna. Es veritat que durant la transició van nèixer certs tòpcs pel que fa a l’ anomenada transversalitat del catalanisme polític, que han estat utilitzats per a “moderar” la reivindicació nacional. La transversalitat catalanista – entesa amb l’ accepció fins ara més majoritària -, ha tingut algunes virtuts , però el pas dels anys s’ha convertit en un fre pel propi país. Ara que començen a ser quantitativament més importants, els sectors del país que reclamen fer un pas endavant i busquen el denominador comú d’ una nova transversalitat amb fonament independentista, cal revisar-ne el contingut doctrinal. Partim d’un sistema parlamentari configurat per dos grans espais: l’espanyolista, cada vegada sense menys complexes ni manies, que formen amb Ciutadans, el PP i els que manen a can PSC i els nacionalistes estatutaris de CDC i els que amb la seva pràctica política, també s’ hi han acabat per ubicar, es a dir ERC, que es caracteritzen per la gesticulació sobiranista de practica autonomista. Hi ha també, sense que formin un bloc homogeni, els diputats que no son ni carn ni peix, representants per l’ autonomisme federalitzant d’ ICV, el Regionalisme “lligaire” i de regust cambonià d’ UDC i les restes del federalisme “asimètric” maragalià, que encara es mou a l’entorn del PSC, però amb molt menys influència. Pel que diuen certs estudis i enquestes, hi ha la possibilitat que en el futur, es configuri un tercer espai, el format per l´independentisme desacomplexat que ja no pretén limitar-se a gestionar l’ autonomia, sinó proclamar l’ indepèndencia i que preten substituir l’ espai ocupat pel nacionalisme autonomista. Reagrupament, és un d’ aquests grups , segurament el més important i el que més ha fet perquè això sigui possible. Però encara no és el tercer espai, no tan sols perquè no té representació parlamentària, sinó perquè sols no configuren ni representen la candidatura transversal que volen presentar a les properes eleccions catalanes. Al tercer espai, cal portar-hi més gent. A més de l’ elector “sobiranista” que practica l’ abstenció, cal sumar-hi els independents practicant del vot útil, els electors d’ ERC i CIU decebuts, sectors de les CUP, les plataformes, clubs , sectes, lògies, així com la resta dels nuclis sobiranistes, els intel·lectuals de prestigi i tot allò que pugui o vulgui reunir personatges públics com en Jan Laporta – sumant o multiplicant, que ja es veurà – , si és que vol fer el salt a la política amb voluntat d’ esdevenir una de les cares visibles d´aquest espai. Com veiem , es tracta de “reagrupar” molts més electors i ciutadans dels que parlava un dels ponents de la primera Conferència Nacional de Reagrupament. Només aixì, hi haurà una àmplia coalició, realment transversal i aglutinadora d’un espectre polític, ideològic, social i territorial plural. Reagrupament si vol fer-ho possible, ha d’ enfortir-se amb més associats i organitzar-se en tot el territori, tenint en compte que el tercer espai, no és una proposta per obtenir només deu diputats, sinó per assolir-ne un nombre molt més important, que permeti absorbir o fusionar-se amb l’ espai de CIU i ERC, oferint el que ha d’ esser la clau de volta de tot plegat: La declaració unilateral de la ‘independència i la proposta de regeneració democràtica com a base per a la configuració d’ un nou govern català. Parlo de govern sí. No fer-ho i mantenir-se al marge per principi, amb l’ argument que es millor no contaminar-se de les servituds que imposa, es desconèixer l´importància de les institucions pròpies – per molt limitades que siguin les seves competències -, per fer passos endavant. Es pot reflexionar sobre això – sense caure en el gradualisme , el “patriotisme social” i la “pluja fina” que han defensat uns altres, cosa que pretenc fer en un altre apunt.