JORDI SURINYACH

Un dels punts de la ponència polítíca aprovada en  la primera Assemblea Nacional de Reagrupament, intenta explicar en quines condicions podria arribar a ser possible el suport dels diputats independentistes a la formació d´una nova majoria parlamentaria, que permetés l´investidura d’un nou President de la Generalitat. “Per al moviment transversal assolir el poder no és un objectiu sinó un mitjà; un mitjà per aprofundir l’estratègia cap a la proclamació de la independència. Qualsevol programa i pacte de govern només pot tenir aquesta finalitat, no la de crear una xarxa clientelar al voltant del poder. Un “moviment de govern” ha de ser capaç d’elaborar un model general de país, que en el nostre cas només es pot assolir amb un Estat propi dins la Unió Europea i articular una alternativa per assolir-lo. Aquesta alternativa exigeix formular programes generals en els aspectes estructurals del país com la política democràtica i reforma de l’administració, política econòmica i social i la política educativa i cultural, incloent la normalització de la llengua catalana. Cada una d’aquestes polítiques implica lleis que tenen aspectes determinants i prioritats pressupostàries que ens diferencien de la resta de forces polítiques. Al voltant d’aquest projecte cal aglutinar les persones capaces de portar-lo a terme, per la seva formació, per la seva actuació a les institucions, a l’empresa o a les organitzacions socials. És aquest conjunt potent, articulat abans de demanar el vot als ciutadans, el que proporciona a l’opinió pública la sensació d’ “alternativa de govern”. No de ser un “satèl·lit” que s’ofereix al millor postor, segons els resultats de les eleccions. Una veritable “alternativa de poder” no pacta amb cap altra força si no és per aplicar un percentatge molt alt del seu programa. Perquè ser una força minoritària d’una coalició impedeix portar a terme el conjunt del programa; només pots aplicar mesures aïllades que desdibuixen el conjunt. Una “alternativa de govern” espera a tenir la majoria necessària. És el que han fet el Partit Quebequois i l’Scotish National Party”. D’ acord fonamentalment en tot, però compte en com s´interpreta” sinó és per aplicar un percentatge molt alt del seu programa”, que pot amagar un fonamentalisme inútil, justificat pels possibles perills de perdre la virginitat política, tot justificant  que  es millor  mantenir-se al marge de qualsevol proposta de govern i així mostrar-se sempre impassibles davant les propostes d’ uns i altres. Cada vegada que ho sento, no acabo d’ entendre aquesta por a caure amb el mateix  parany  d’ altres. Qualsevol  retorn a l’equidistància només pot portar problemes al nou moviment independentista. Naturalment,  que  amb allò que és fonamental cal mantenir-se ferm en la seva defensa: Declaració Unilateral de l´independència i regeneració democràtica. Però sense la participació en el govern  que desplegui  les mesures  polítiques, legislatives, diplomàtiques i parlamentàries adients per fer-ho possible, tot plegat pot acabar per esdevenir una quimera o el que es pitjor un bonic eslògan electoral.  El President  Pujol, en el segon tom de les seves memòries acabades de publicar, es refereix al valor  i a la força de les institucions  en la tasca de reconstrucció nacional i que òbviament  també ha de tenir-se en compte  en un procés democràtic cap a l’ independència. Potser per aquesta raó  no acabo  de ser partidari de ridiculitzar ni de fer comentaris sorneguers  de les institucions  pròpies, per molt  limitades  que siguin les seves competències. Que un candidat independentista,  fos  elegit  President  de la Generalitat, sembla que no hi hauria d’ haver dubte que asseguraria aquest  “moviment de govern” cap a l´independència. Es ben constatable que mai hi han passos endavant, quant  qui l’ ostenta,  de forma igualment  legitima i democràtica, és  un adversari.