EL TERCER ESPAI (3).
Amb sorpresa i certa estupefacció, vaig llegir el passat divendres a un informatiu digital del país, que les consideracions que havia fet en l’ anterior apunt, era la constatació de l’ existència d’ un sector crític a Reagrupament. Una bestiesa, que confirma que alguns mitjans estan tant acostumats a la “partitocràcia”, que qualsevol reflexió, que s’allunyi de “l’ opinió general” és presentat com una disidència. El debat d’ideees s’ha d´incentivar sempre si es vol realment promoure la regeneració democràtica. L’interpretació que feia el digital a més d´ interessada, pretenia desprestigiar una opció política nova, que vol reformar l’actual sistema de representació i que incomoda a la majoria dels partits de l’arc parlamentari.
Per sort també hi ha qui es dedica a fer una crítica constructiva. Us en citaré dues, publicades a l´Avui del passat diumenge. La primera, feta per en Salvador Cardús:
( http://paper.avui.cat/article/dialeg/177741/politica/antipolitica.html )
La segona, l’ article de David González:
( http://paper.avui.cat/article/politica/177722/la/democracia/no/es/gratis.html ).
Dues reflexions, que pretenen fer entendre el que està passant i quina pot ser en el futur la funció regeneradora de Reagrupament.
El meu apunt, intentava fer crítica constructiva, a certs fonamentalismes que no han d’ intoxicar-nos. La configuració d’ una candidatura sobiranista plural i transversal, com la vol donar suport Reagrupament, s´ha de construir amb voluntat de “guanyar” vots, però també el respecte de molta gent que inicialment no ens votarà, cosa que només podrem aconseguir amb voluntat de pacte i de transacció cap a la resta de forces que es reclamen del catalanisme. L´única condició que hem de mantenir, és que qualsevol acord no pot convertir-se en una renuncia a tot allò que considerem fonamental: Articular una estratègica democràtica cap a l´independència amb voluntat de regenerar la política partidària. Es obvi que un canvi de rumb polític d’ aquesta naturalesa , necesitarà d’ una nova direcció política, que ha de sorgir d’ una majoria electoral. Si volem arribar a tots els catalans – no fer-ho seria absurd -, haurem de convèncer als que per “patriotisme” partidari o honesta convicció, donaran suport als partits catalanistes tradicionals. Aixó ens obliga a un comportament constructiu cap a aquests electors.
Es per això, que defenso que en el cas d’ uns resultats favorables però no suficients, no seria convenient tancar-nos, defensant que la millor alternativa per l’ independentisme , després de tot el que ha passat, és romandre a a l’ oposició, acumulant forces, doncs hi ha el perill que el pas del temps acabi per a desfigurar el país. Quan escolto l’expressió que manin ells! ( convergents i socialistes junts), penso que els sentiments ens pot més que la raó, i que dir-ho sense cap més reflexió, es optar per una estratègia política equivocada, amb conseqüències negatives. Regenerar la democràcia, és també entendre que la política es pacte i capacitat d’ escoltar a l’ adversari.
Reagrupament, ha fer-se entendre si vol esdevenir una força majoritària. Aquest es el repte que tenim al davant: Ser clars, coherents i contundents en l’exposició dels nostres objectius, tenint clar que el país no entendria que no assolissim un mínim d’ acords, amb les dues forces parlamentàris que ens són més properes. Durant els darrers trenta anys de democràcia constitucional, l´independentisme ha anat vivint diferents crisis. Tot plegat ens ha donat una imatge d’eixalabrats, utòpics, fonamentalistes i quimèrics que ara està a les nostres mans esmenar. Per a fer-ho, reagrupament ha de tenir la voluntat d’ esdevenir la casa , o la causa, comuna del sobiranisme, fent-ho amb generositat. Només així podrem engrescar a la majoria del país a fer realitat el somni de l’ INDEPENDÈNCIA.