Una frase que ha tornat a posar-se, en certa manera, de moda, sobre tot arran de la victòria electoral de Barack Obama als EE.UU i del retorn de les apel·lacions a l’èpica en temps de crisis, és aquella que em sembla que s’atribueix a Roosvelt de “No et demanis què pot fer el teu país per tu sinó què pots fer tu pel teu país”.
He de dir, i potser i potser hi haurà qui vulgui que em disculpi, que no hi estic gens d’acord, amb aquest plantejament. Els països, els estats, les nacions, són el resultat d’interaccions complexes entre els pobladors i els territoris, de relacions de poder entre els pobladors i d’interaccions amb els països, estats, o nacions veïns que s’han constituït de la mateixa manera. Són, doncs, entitats artificials. Si és que existeixen, no poden fer-ho sense nosaltres, les persones. Si a la Lluna o a Mart no hi ha països és únicament perquè no hi ha pobladors que se’ls hagin repartit.
(segueix)
la imatge està extreta del bloc L’insomni
Aquestes entitats es doten d’un règim polític i d’una estructura de govern i administració que no hauria de ser un objectiu en ella mateixa sinó estar destinada a aconseguir el més alt grau de benestar possible als seus habitants. Prou sabem que, dissortadament, no sol ser així.
Jo em seguiré demanant que pot fer el meu país per mi i pels altres com jo i no pas què puc fer jo per ell. En primer lloc perquè, hores d’ara, ja no estic segur de quin o què és el meu país. El meu sentiment de pertinença ha anat disminuint de manera progressiva els darrers anys. No tinc cap mena d’orgull patriòtic i, cada vegada més, les manifestacions externes de nacional-patrioterisme tant català com espanyol em provoquen una major repulsió. Per aquest suposat país jo pago impostos, treballo, i suporto la mediocritat dels qui ens governen. Per nosaltres, a l’Estat (sigui espanyol, europeu o català) encara li hem d’exigir molt més: aquest benestar que, amb l’excusa de la crisi (ara és aquesta però abans n’hi ha hagut d’altres), periòdicament, ens intenten negar. Un benestar que, amb totes les diferències ideològiques que es vulgui, és pel que milers de treballadors i activistes han lluitat durant decennis: el dret a un treball digne en condicions dignes, a que el treball no sigui esclavatge remunerat, el dret al temps lliure, a la creativitat personal, a pensar com es vulgui, a estimar com es vulgui, a que del nostre esforç no se’n beneficiïn els quatre aprofitats de sempre… Fins i tot “lluitant” per un país, el què ha buscat la majoria de la gent és una societat més justa.
Per tant, davant la crida a “fer quelcom” pel país, la resposta ha de ser que el país (o l’estat) faci el que li toca, que per això paguem! I si pot ser, que comenci repartint els dividends dels bancs.