(tot això podríem dir que comença aquí, si fa no fa)A part del meu complex d’escriure amb mala lletra -dèries que, a fi de comptes, atribueixo a la meva condició d’esquerrà reprimit (vegeu aquí)- em reconec posseïdor d’una altra mania ben poca solta: la gran mandra que em provoca llegir coses escrites per mi que tinguin més de tres o
Abans d’ahir La Vanguardia va publicar un article del professor Lluïs de Yzaguirre, de la Universitat Pompeu Fabra, titulat “Análisis del manifiesto monolingüista” (vegeu-lo aquí) que crec que no hauria de passar desapercebut. La frase que el diari va seleccionar per fer-ne el destacat era eloqüent i dóna una idea de per on van les argumentacions de l’autor:
La festa del sant de l’A. va tenir un gran inici: l’ascensió per la carretera de Vallvidrera a cavall de la Vespa. Una delícia, tant per les vistes que teníem al nostre abast com per la generosa dotació de revolts que fan que el trajecte sigui d’allò més divertit de fer amb dues rodes… i
A part dels escacs (vegeu aquí), una altra de les meves aficions de joventut va ser l’astronomia. De fet, l’associo als anys que feia el Batxillerat i, més concretament, al període 1962-1964. és a dir, entre els meus 12 i 14 anys.Hi va ajudar molt el fet que els dos companys d’escola amb qui tenia més amistat
“Les dades de coneixement de l’anglès són tan escandaloses que, per una vegada, hauríem de ser capaços entre tots de trencar la resistència corporativa a contractar professors forans. L’aprenentatge real (no de fireta, com ara) de l’anglès és una prioritat nacional. No només, com tothom repeteix, per qüestions de competitivitat, sinó també per raons d’identitat.
Tothom tranquil, que no he tingut cap atac de realisme. La frase que encapçala l’apunt d’avui no és pas meva. És el títol d’un llibre que m’acaba d’arribar i que, pel poc que he llegit fins ara, m’ha deixat una mica desconcertat. L’ha escrit un senyor que es diu Antoni Ferrando i que segons llegeixo en la
Diumenge, sense anar més lluny, parlàvem d’estultícia sense aturador (vegeu aquí) quan tocàvem el tema Media Markt. Avui continuarem pel mateix camí -em sembla que per dissort no serà l’última vegada que ho hàgim de fer- amb un apunt que no va adreçat (ja em perdonareu) a les persones normals que habitualment em llegiu. Avui faré
Tanta xerrameca buida que ens envolta, tanta cridòria sense arguments que ens atabala, tantes paraules inútils que de vegades esquitxem sense cap ni centener fan que correm el perill que ens passin desapercebuts moments màgics com quan algú expressa amb la senzillesa d’uns pocs mots un sentiment que li neix del fons de l’ànima. Fa quatre anys vaig provar de descriure
Fa temps em vaig prometre que no entraria a cap Media Markt mentre mantinguin l’eslògan “Jo no sóc tonto”. Digueu-me antic però crec que per circular pel món, ni que sigui amb intencions comercials, cal cobrir uns mínims de dignitat. Per higiene col·lectiva, vet-ho aquí. Pel mateix motiu que l’A. i jo no travessem un pas de vianants en vermell, encara que no hi
L’entrada en funcionament de Xahrazad, el nou canal d’iCatFM (vegeu aquí) dedicat de manera exclusiva a la música cantada o interpretada per dones, coincideix amb uns dies en els que escolto amb fruïció dues senyores altament recomanables: la francesa Camille (vegeu aquí) i la catalano-argentina Nubla (vegeu aquí). Potser fins ara no n’era conscient però m’estic adonant
Déu meu, quanta raó tenia la meva àvia quan deia que tot s’encomana “menys l’hermosura”. Sembla que la política d’idees de bomber, sostenible (això sempre) i plena de bon rotllo que caracteritza la gestió del senyor Joan Saura ja ha començat a fer adeptes a Madrid. Pel que deia l’Avui d’ahir (vegeu aquí) resulta que un grup de
(Vegeu aquí la primera part) En poesia, a part del ja esmentat “Altres presències”, de Màrius Sampere -el primer llibre amb obra inèdita després de tres anys de silenci- editat per Meteora, val la pena destacar “Llunari”, de Josep Lluís Aguiló (Proa), “Misteriosament feliç”, de Joan Margarit (Proa), “Moments feliços”, el debut -si no m’erro- d’Oriol Izquierdo (Ed.
Melilla, Ceuta, Extremadura, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Cantàbria, Andalusia, Castella-la Manxa, Aragó, Canàries i La Rioja: les comunitats que reben més quartos dels que aporten a l’erari públic. ¿Voleu un retrat més precís del perfecte “hidalgo español”? El cap ple de pardals, el cor hipòcrita i dur com una pedra, la boca plena de mots
Com cada any per aquestes dates estic preparant el meu article per al número de setembre de la revista Qué Leer que dedico de forma monogràfica a avançar els que “a priori” seran els llibres més importants dels primers mesos de la nova temporada. Això de fer a mig juliol una previsió del període que va de setembre fins a Nadal té un cert
Aquests dies estic flipant amb “Una maleta y un perro”, el darrer disc de Nubla (vegeu aquí), una cantant barcelonina filla d’exiliats argentins que ja m’havia cridat l’atenció fa un parell d’anys amb “Voayeur”, el seu disc de debut. No descarto parlar-ne amb més detall demà o algun dia de la setmana vinent però avui,