Totxanes, totxos i maons

L’entrada en funcionament de Xahrazad, el nou canal d’iCatFM (vegeu aquí) dedicat de manera exclusiva a la música cantada o interpretada per dones, coincideix amb uns dies en els que escolto amb fruïció dues senyores altament recomanables: la francesa Camille (vegeu aquí) i la catalano-argentina Nubla (vegeu aquí).

Potser fins ara no n’era conscient però m’estic adonant que en els darrers temps una bona part de les novetats de la meva discoteca corresponen a música cantada per dones. De fet, la meva fidelitat a les irrepetibles Vainica Doble des de fa més de trenta anys és prou coneguda pels pacients seguidors d’aquestes Totxanes…  (n’hi ha més)

D’aquella mateixa època prové també la meva admiració per Maria del Mar Bonet, Kate Bush, Patty Smith… (segur que em deixo algun nom) però el cert és que d’un parell d’anys ençà el meu iPod s’ha vist enriquit amb un ampli ventall de discos cantats per veus femenines que en alguns casos coneixia però no m’havien cridat l’atenció i en altres casos desconeixia totalment.

En el primer paquet posaria els noms d’Ute Lemper, Jane Birkin, Marianne Faithfull i Laurie Anderson (continuo deixant-me noms) i en el segon la llista la formarien les esmentades Camille i Nubla, Clara Andrés, Susheela Raman, Petra Magoni, Joanna Newsom, Souad Massi i un llaaarg etcétera.

M’adono també que una part significativa dels meus darrers “descobriments” -i ara parlo de música en general; no només de dones- la dec als consells dels dos nois de casa i de les seves respectives enamorades. I amb un esment mooolt especial a la dolça C., la parisenca que té el cor robat al noi petit de casa, que és una experta en música francesa i en músiques del nord d’Àfrica.

Ells (i elles) potser no se n’adonen però aquest reciclatge musical que puc fer gràcies als seus consells m’ajuda a mantenir oberta la ment i l’oïda. Desenganyem-nos, no tot el que em recomanen s’adapta als meus gustos però Déu n’hi do com l’encerten.

Sense voler posar-me transcendent (som a dissabte) sí que diria que en tot plegat es reflecteix d’alguna manera el fet que des de petits els nois de casa han escoltat molta música -vàrem trigar força a tenir televisió- tant a la ràdio com en el vell equip Roselson que teníem al menjador. I aquestes coses deixen pòsit, n’estic convençut.

Ara que ja són grans sento que el fil (el musical i altres) no només continua augmentant de gruix sinó que es relliga amb els orígens i ens ajuda a l’A. i a mi a estar una mica més al cas de les coses que passen en aquest món que, en segons quins aspectes, cada vegada ens excita menys. (*)

Acabo amb una peça d'”Una maleta y un perro”, l’últim disc de Nubla. Una veu extraordinària i un microcosmos curiós explicat per mitjà d’unes lletres summament personals i amb una producció musical de gran nivell. La cançó que he triat es titula “Lo que soy”, és la tercera del disc -n’hi ha sis o set tan recomanables com aquesta- i he de dir que des de la primera audició em va enganxar el “wa-ho, wa-ho…” (o similar) que una veu masculina sintetitzada diu al començament i en diversos moments del tema.

Són tres minutets i mig de bones vibracions. Poca broma…

——————————————————————————————

(*) Potser a molts us semblarà una mica quimèric el que ara diré, però podeu creure’m: els fills, aquesta pòlissa vitalícia de patiments i maldecaps que subscrivim els pares des del moment que els posem en camí d’aquest món, donen també alegries, compensacions i fins i tot lliçons de vida. Tot és qüestió de tenir una mica de paciència i, sobretot, de no esperar-ne res en concret. Senzillament estar oberts al que vingui i prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!