(la sèrie comença aquí) Dels veïns de la meva escala n’he parlat més d’una vegada en aquest Bloc. Per exemple, quan vaig explicar una trapelleria matinera del veí del quart primera un dia d’hivern en el que tot el jardí va aparèixer amb mig pam escàs de neu (vegeu aquí), un altre dia vaig evocar els alegrois i rialles dels primers matins de Reis (vegeu aquí) a
Perill! Ja fa uns quants dies que els espais distintius de TV3 comencen a mostrar-nos la imatge de l’inefable Sebastià Roca. Símptoma inequívoc que d’aquí a poques setmanes ell i el seu impagable escamot d’almogàvers del micròfon reprendran aquella perpètua exhibició de la catañola vèrbola en què s’han convertit d’un temps ençà les transmissions de Fórmula 1 a la televisió pública per excel·lència
(la primera part de l’apunt és aquí) El que podríem denominar com la història immobiliària de l’A. i meva és -malgrat els quasi trenta-cinc anys que portem de casats- bastant breu i, contemplada amb ulls d’ara, força marciana. El nostre primer pis -al carrer del Telègraf, al Guinardó- el vàrem comprar a una immobiliària que es deia FUSA l’1
Davant de l’afer Oleguer-Kelme (vegeu aquí) el que cal fer és ben senzill: abstenir-nos de comprar cap producte d’aquesta marca i escampar-ho tant com es pugui. Ah, i això: que els moqui la mama, tu. (n’hi ha més) I per il·lustrar aquesta lamentable situació proposo escoltar el “No tingues por”, l’homenatge que la bona gent d’Obrint Pas ret
Deu ser cosa de l’edat que et va tornant cada vegada més amant de les rutines però hi ha una sèrie de fites que solen esdevenir-se entre finals de gener i principis de febrer que en el meu particular calendari anyal de biorritmes m’indiquen que, un cop superat el parèntesi de les festes nadalenques, les rodes de la vida reprenen un
(Una acotació a la frase del títol abans de continuar: d’arribar Espanya, res; que ja fa tres segles que la tenim prou instal·lada entre nosaltres. I ben a gust que s’hi troba…) Doncs resulta que en els primers temps del mierat (em refereixo als dos anys i mig de la senyora Mieras) una directora general de Cultura -militant de l’antic
Arribo al despatx on m’esperen tots els diaris del cap de setmana. Començo a fer una ullada als que no he comprat pel meu compte el dissabte i el diumenge (El Periódico i El País, és clar) i des de la portada del suplement d’El País, "diario independiente de la mañana", em trobo un titular i
De tant en tant vivim dies especials. Són dies que van trenant les seves hores al voltant d’un finíssim fil d’or que els dóna sentit i que els singularitza. Jo vaig tenir la sort de viure un dia d’aquests el dimecres passat. Aquell dia, i tal com faig cada matí, uns minuts després de les sis vaig començar el meu quart d’hora
M’escriu en Tapi (o na Tapi) -que m’ensumo que deu ser molt jove- per dir-me que li ha cridat l’atenció que en el meu catàleg de categories del Bloc hagi batejat amb el nom "batalletes" un epígraf que aplega tots aquells apunts en els que parlo de records i reflexions de la meva vida. Em diu en Tapi (o na Tapi, vaja) que li fa
Com tantes coses a la vida el que avui explicaré té la importància que cadascú li voldrà atribuir. És probable que per a molts lectors sigui una nimietat. Per a mi, en canvi, no ho és en absolut. Així doncs, em fa molta il·lusió deixar constància escrita aquí que avui fa vint-i-cinc anys que vaig apuntar-me com a soci, amb el
Mentre el noi petit de casa s’està quinze dies tancat en un curs Guitar Craft dirigit pel mestre Robert Fripp -fa dos anys ja en va fer un a prop de Madrid (vegeu aquí) i ara el fa en un anònim indret de Sant Cugat del Vallès (vegeu aquí)- mantinc una animada conversa, via Messenger, amb C., la seva dolça enamorada parisenca que just
Dels vint-i-cinc apunts que he penjat aquest mes de gener els més visitats han estat els següents: * 1) Imparable (vegeu-lo aquí) * 2) Els discos catalans de 2006 que més m’han agradat. (vegeu-lo aquí) * 3) Sobre la conyeta i la desmemòria (Iu Forn, Bono, El País: primer aniversari). (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més)