Totxanes, totxos i maons

Mentre el noi petit de casa s’està quinze dies tancat en un curs Guitar Craft dirigit pel mestre Robert Fripp -fa dos anys ja en va fer un a prop de Madrid (vegeu aquí) i ara el fa en un anònim indret de Sant Cugat del Vallès (vegeu aquí)- mantinc una animada conversa, via Messenger, amb C., la seva dolça enamorada parisenca que just acaba d’arribar del Midem de Cannes.

Li comento que darrerament la premsa d’aquí ha dedicat bastant espai a parlar de la tendència cada vegada creixent del volum de vendes de música a través d’internet. C. m’ho confirma: aquest ha estat un dels aspectes que més joc han donat en el mercat musical més important del món.  (n’hi ha més)

Ens trobem, doncs, davant d’una tendència ja imparable que crec que pot comportar conseqüències molt innovadores. Revolucionàries, diria. Ja que contra el que hem fet tota la vida de comprar discos -és a dir, d’emportar-nos cap a casa un conjunt tancat de deu o dotze cançons- els signes dels temps ens informen que el que s’està imposant ja és la compra a la menuda. Cançó a cançó i seleccionades.

Perquè els carroses com jo puguin entendre cap on anem serà bo fer una ràpida ullada a l’evolució d’aquest assumpte des del començament. Ço és, des de l’era del vinil. Aleshores el disc LP era el rei. Un conjunt de deu o dotze cançons repartides entre dues cares que s’havien d’escoltar sempre en el mateix ordre. Com a molt, la màxima transgressió que podíem permetre’ns era començar l’audició per la cara B però em sembla que això no ho feia gairebé ningú (on s’és vist!). La carpeta, per la seva banda, cobria diverses funcions: obra artística complementària, suport informatiu i -pels malalts de la tisora com jo- arxivador de retalls i documents relacionats amb el disc.

El següent pas va ser el CD, amb el qual -pels efectes de la funció de reproducció aleatòria- ja es trencava el concepte del disc com a unitat creativa que només es podia escoltar en un sol sentit: el que havien prefixat els autors. Amb això morien els denominats "discos conceptuals", concebuts com un tot amb els seus ritmes interns i les seves estudiades seqüències de temes. Un altre llençol perdut en aquesta bugada va ser la funció informativa i arxivística de la carpeta que amb la reducció de dimensions desapareixia gairebé del tot.

Amb la irrupció de l’mp3, l’iPod i similars s’ha fet el pas definitiu. Un pas que, d’altra banda, no em sembla gens il·lògic, que consti. Perquè, vejam, ¿quanta gent que compra un CD escolta tots els seus temes SEMPRE? L’escoltarem íntegrament un parell o tres de vegades, quatre com a molt. I després ja ens quedarem amb les dues o tres cançons que ens agraden més i prou.

La possibilitat cada vegada més alta de comprar música a la menuda acabarà amb les botigues de discos (snif, senyor Castelló) i, sobretot, obligarà -obliga ja- als músics a canviar el ritme de la seva feina creativa. Ja no es tracta ara de tancar-se cada any i mig per compondre i enregistrar una dotzena de cançons, fer-ne la gira promocional i descansar fins a la següent tongada. Aquest futur, que és ja gairebé present, obligarà a un canvi d’escala. Passarem de la unitat àlbum a la unitat cançó i, per tant, el lliurament d’obra al mercat -el mercat digital que configura internet- haurà de ser, per a l’autor, molt més freqüent i continuat que ara.

Pel que fa a la informació adicional que aporta un àlbum pot anar com acompanyament en forma de paquet complementari amb la compra de cada cançó. Una mica per l’estil del que ja fa la gent d’iCat FM, que en els seus canals d’internet facilita informació complementària -lletra, imatges, enllaços relacionats…- de la mùsica que en cada moment està sonant. 

————————————————————————————

Complicat tot plegat? Home… és qüestió d’acostumar-s’hi. Però estic convençut que no costarà gaire i que al final acabarà imperant la lògica i la senzillesa. La mateixa senzillesa que em captiva de "Foto", el tema que tanca el disc "Surfistes en càmera lenta", de Joan Miquel Oliver, l’ànima d’Antònia Font. Són 4 minuts i 33 segons per deixar-se anar.

Per cert, si passeu per l’Espai Mallorca encara us podreu emportar "Surfistes…" amb el complement de "Live in París", un disc en directe d’Oliver de molt difícil localització.

I si el vostre navegador tira per la banda antisistema i no us deixa veure bé la imatge d’aquí sota entreu aquí i podreu sentir aquesta "Foto" tan i tan recomanable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!