Totxanes, totxos i maons

De tant en tant vivim dies especials. Són dies que van trenant les seves hores al voltant d’un finíssim fil d’or que els dóna sentit i que els singularitza. Jo vaig tenir la sort de viure un dia d’aquests el dimecres passat.

Aquell dia, i tal com faig cada matí, uns minuts després de les sis vaig començar el meu quart d’hora diari de bicicleta estàtica amb l’acompanyament del senyor iPod que em tria de manera aleatòria alguna de les més de cinc mil cançons que ja li he instal·lat dintre de la seva panxona.

 Tot just començar, amb els primer cops de pedal, un enèrgic toc de guitarra em va posar sobre la pista del primer tema del dia: "Qui ja ho sap tot", cantat en directe per Raimon en el seu concert a l’Olympia de París de l’any passat.

"Qui ja ho sap tot / que no vinga a escoltar-me. / Un crit cert i uns quants matisos, / poemes de vells poetes, / un amor encara viu, / molta ràbia acumulada / en la lluita necessària / contra el matalàs immens / que ens volen posar damunt, / és el que jo cante".

(n’hi ha més) 

Al vespre del mateix dimecres, a les 8 (quin encert aquest horari!), magna estrena al TNC. L’A. i jo serem testimonis de la primera vegada que aquelles simbòliques parets acullen una obra de Salvador Espriu. I no una obra qualsevol sinó la "Primera història d’Esther". Agafem el sobre amb les localitats i baixem cap a la Sala Petita. Quan arribem als nostres seients -fila 6- una agradable sorpresa: just a la meva esquerra seu Raimon i al seu costat la seva muller Annalisa ("un amor encara viu").

Em sembla un immens honor tenir al meu costat, precisament aquesta nit, Raimon, l’home gràcies al qual jo i molta gent de la meva generació vàrem tenir el primer contacte amb la poesia de Salvador Espriu. Just abans que comenci la funció penso que d’alguna manera les rodes del cosmos -aquelles precioses "Cosmic Wheels" que cantava Donovan- havien anat preparant aquest moment des de primera hora del matí, quan he estrenat el dia pedalejant contra el colesterol sota l’influx del crit i el mot raimonià.

Comença la representació. Joan Anguera -esplèndid Altíssim- recita aquells mots inicials que en un país normal tots els infants hauríem après de memòria a l’escola: "Que Déu us doni sempre la seva llum. Jo, l’Altíssim, cec d’aquesta parròquia de Sinera, tinc la missió de convocar nens i crescuts, no a la "Sala Mercè", ara de magna esbaldida, que tant li convenia, sinó al jardí dels cinc arbres…". Aleshores em ve al record la imatge de l’estimat Jordi Sarsanedas, traspassat fa poc, primer Altíssim de la història quan va representar amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona per primera vegada el text d’Espriu l’any 1957.

La representació avança i jo estic gairebé sense alè. La simbologia i el riquíssim lèxic espriuà arriben als espectadors amb algun problema d’intel·ligibilitat. És teatre de text, indiscutiblement. I, a més a més, d’un text no gens planer pels temps que corren. Però d’una bellesa musical estremidora. Jo no hi entenc gaire, de teatre, però em fa l’efecte que la feina d’Oriol Broggi, el director està ben feta. Plena de respecte i de detalls, com les sabatetes d’infant escampades a la platja que queden com a record de tot el que ha passat damunt l’escenari al final de la representació. Potser l’únic que li discutiria -atesa la complicació del text- és la solució que ha adoptat d’un escenari central amb públic a les dues bandes que em fa l’efecte que difumina l’esforç dels actors per projectar correctament la seva veu cap els espectadors.

De reüll observo el meu veí de cadira. És evident que per a ell, que va conèixer molt de prop Espriu, la història que es desenvolupa damunt l’escenari té unes connotacions afegides que percebo de tant en tant en els seus gestos i reaccions des de la butaca. Alguna rialla, comentaris amb Annalisa i un gest de complicitat molt especial quan, en un moment de l’obra, des del sostre del teatre un altaveu reprodueix durant brevíssims segons la veu del poeta de Sinera. O quan se sent la cançó "Als companys" (no "Els companys", com posa el programa de mà, per cert) de l’Ovidi.

A part d’aquesta presència de l’Ovidi, Oriol Broggi ha inclòs alguns afegitons al meu entendre molt ben posats com, per exemple, la cançó "Ja s’ha mort la besàvia" (no "La besàvia", com posa el programa de mà, per cert), de Pau Riba, i, sobretot, en la darrera escena de l’obra, just abans del monòleg final de l’Altíssim, el recitat que fa la Secundina -interpretada per l’actriu Àngels Poch- de la "Cançó del matí encalmat": "Solitari, en la pau / del jardí dels cinc arbres, / he collit ja el meu temps,/ la rara rosa blanca. / Cridat, ara entraré / en les fosques estances". Un poema que m’és impossible de llegir o escoltar sense que ressonin en el meu cap les notes cantades per Raimon ("poemes de vells poetes") en aquell irrepetible disc amb coberta de Joan Miró que vaig comprar a Andorra cap el 1967 aproximadament. Un disc amb sis líriques "cançons de la roda del temps" d’Espriu a la cara A i sis vibrants cançons de Raimon -"Quan jo vaig nàixer", "Quatre rius de sang", "En el record encara"…- a la cara B.

Deuria estar escrit en el mapa del meu 31 de gener: començar de bon matí amb Raimon i tancar el dia amb el tàndem Raimon-Espriu i la presència propera del cantant. Un preciós fil d’or que unifica i dóna sentit a les hores d’aquell meu dia.

(per arrodonir la cosa -i sense voler fer entrar el clau per la cabota- encara afegiria que aquell mateix dimecres va tenir en la seva part central un altre Raimon de protagonista: un vell company que jo m’estimo molt amb el qual vaig dinar i vàrem xerrar de tot el diví i l’humà: "Molta ràbia acumulada / en la lluita necessària / contra el matalàs immens / que ens volen posar al damunt…").

————————————————————————————

L’apunt d’avui té una música gairebé obligada. Per començar "Qui ja ho sap tot" que, si el vostre navegador no us permet d’activar directament en la imatge d’aquí sota podreu escoltar si feu click aquí.

El mateix dic pel que fa a la segona cançó. Lògicament la "Cançó del matí encalmat" que, si no la veieu, podeu escoltar si feu click aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!