Apòstata desficiosa

Abans de passar als anys d’institut, vull afegir un parell de consideracions sobre el centre on vaig acabar l’EGB. Jo hi vaig assistir entre setembre de 1984 i juny de 1990. Ara les coses són ben diferents.

Poc després de deixar aquella escola van introduir la línia en valencià, d’entrada només als cursos de pàrvuls, i ara els pares poden triar des del principi en quina llengua volen que estudien els seus fills durant tot l’ensenyament infantil i de primària.

Els primers anys, però, la demanda de castellà superava molt la de valencià, així que van haver de buscar incentius per anivellar la quantitat d’alumnes en les dues classes. Pel que sé, els de la línia en valencià tenien menjador gratuït o amb descomptes, i em sembla que també els hi donaven algun ajut per als llibres de text. Ara no sé si encara ho fan, i tampoc tinc notícies de si continuen tenint problemes per matricular alumnes en valencià.

Un altre detall que recorde és que durant els últims cursos hi va arribar un alumne nou, crec que de Vilanova i la Geltrú. De Catalunya en qualsevol cas. Tant ell mateix com la resta de gent tenien clar que allò que ell parlava s’assemblava, curiosament, al valencià, però que devia ser una altra cosa, perquè tenia paraules diferents, i un accent com de TV3.

Aleshores jo encara no sabia res ni de blaverisme ni de res que s’assemblés. Em caldria començar l’institut, que estava a tocar de l’escola (podeu veure la foto en l’apunt anterior) per començar a fer-me una idea de la pel·lícula.

Continuarà…

D’Alacant ciutat vaig anar a parar a un dels pobles dels voltants, d’aquells en què la població autòctona sí que parla valencià, però en realitat són poquíssims, perquè son municipis que han multiplicat per deu els habitants en pocs anys per esdevenir el que es coneix com a ciutat dormitori. Vaig fer el que em quedava de l’EGB, des de quart, a la mateixa escola, que estava just a la porta de casa.

Les classes de llengua eren un o dos cops per setmana, no me’n recorde massa bé. El que sí que tinc clar és que ara ja sí que era l’única que la parlava. Hi havia alguns xiquets que tenien noms en valencià, però només perquè als pares els havia semblat progre posar-los Guillem o Xavi sense que això significara que a casa parlaven res més que castellà.

Els primers cursos en aquesta nova escola, a les hores de classe de llengua, la mestra sempre em feia llegir a mi en veu alta, perquè deia que així els altres podien escoltar les vocals obertes i les s sonores, que ella era incapaç de pronunciar.

Els últims cursos no va millorar gaire la cosa. Entre els meus companys la sensació era que el valencià era una maria, i hi prenien el mateix interés que a la classe d’ètica o de plàstica (és a dir, gairebé cap). Per cert, que ara que ho pense, a la classe d’ètica, que en teoria ens havia de formar en els nous ‘valors democràtics’, ens parlaven de l’avortament, l’eutanàsia, el divorci o les malalties de transmissió sexual, però de drets lingüístics mai no ens van dir ni una paraula…

Pel que fa al nivell de les classes de llengua, no sé si vam arribar a conjugar algun verb. Cada any tornàvem a començar amb la llista de colors i a aprendre a comptar. La creença general entre els que m’envoltaven era que, amb poques excepcions, el valencià era com el castellà però sense l’última lletra. No m’ho invente. Mai oblidaré un dia en què, un per un, havíem de dir els números. U, dos, tres… En arribar a la noia que havia de dir huit, amb tota la calma del món va dir ‘och’. I es va quedar tan ampla.

Continuarà…

Han estat unes setmanes complicades. I no parle de la vida pública ni de la pantomima democràtica. Quan tens problemes que et toquen directament i de veritat, tot això dels tripartits i els pactes anti-natura perd tot l’interés, perquè te n’adones que realment no en té cap. Al cap i a la fi continuaran governant els mateixos. Els polítics, vull dir. I em sembla que tots, sense excepcions, són cada vegada més lluny de la vida real.

Han estat, i estaran, dies difícils. De pors, ràbia, descoratjament i noves forces. I també de decisions complicades. Però ens en sortirem, segur que sí. I crec que he fet el que havia de fer.

A partir d’ara, i després d’aquest parèntesi, espere poder continuar fent anotacions al bloc. De moment, crec, continuaré la sèrie que vaig deixar interrompuda sobre els meus mestres de llengua. Després, o mentrestant, ja veurem.