D’un temps ençà observo -amb un cert disgust, val a dir- com es va estenent entre les companyies discogràfiques el (mal) costum d’editar i vendre conjuntament el disc compacte d’un music o d’un grup amb un DVD que generalment reprodueix imatges d’algunes cançons del disc interpretades en directe. A part que em sembla una presa
Rebo un correu conjunt de la G. i l’O. És un text breu i contundent: “Entre el Barbat i l’Isaac d’aquests darrers dies, els Strokes i el Jackson Browne del mes passat i els Rolling Stones i el Paolo Conte de l’altre sembla que cada dia que passa el teu bloc es va tornant més
Dissabte 25 de febrer, deu de la nit, a la sala petita del Palau de la Música Catalana. Tres quartes parts de l’aforament ocupat per un públic fidel, incondicional. S’hi presenta "De profundis", l’últim disc de Joan Isaac. La trobada té l’al·licient afegit que és un dels primers concerts del cantant després que (vegeu aquí) ara fa un
(La sèrie comença aquí) I finalment ara farà cosa d’un mes l’amic Xevi Planas, un dels homes que més coses saben en aquest país de la Cançó i de la seva gent, ens donava la primera notícia del retorn discogràfic d’Enric Barbat en la seva secció a “Presència”, el suplement dominical d’El Punt. Un retorn a
“Extraordinària, commovedora i memorable”. Amb aquests tres adjectius definia jo el passat 25 de gener l’exposició “Literatures de l’exili” que durant uns mesos es va poder veure al CCCB de Barcelona. I puc assegurar que no eren gratuïts els meus elogis ja que tant l’exposició com el material complementari que se n’ha generat -el catàleg,
No voldria pas guanyar-me cap enemic però, sentint-ho molt, crec que Jose Mourinho té raó quan diu que Leo Messi va fer comèdia -o, com es diu ara, va posar-hi més pa que formatge- en la jugada que va motivar la vermella directa al seu marcador Del Horno. Per televisió, en l’angle de la transmissió en directe,
Escolto per la ràdio una notícia que em deixa de pedra. Resulta que ara, remenant uns arxius, s’han descobert uns informes confidencials encarregats el 1993 i pagats amb diners públics pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, comandat en aquella època pel mateix Jordi Pujol, amb l’objectiu d’esbrinar de quin peu polític
(La sèrie comença aquí) Els últims dies de 1972 Enric Barbat ens va sorprendre amb una nova faceta: la de traductor al català de lletres de tango. La descoberta va tenir una doble dimensió. La primera va arribar en forma d’un disc amb el nom (lògic) de “Tango”, un esplèndid conjunt de tretze versions de
(La sèrie comença aquí) La discografia d’Enric Barbat té diverses etapes. Hi ha una primera que abasta el període entre 1964 i 1968 i en la qual publica quatre EP’s. Els esmento per la cançó diguem-ne estrella de cada vinil: “El gamberret” (1964), “Polítics de saló” (1965), “Cabaret d’esquerres” (1967) i “Els qui vénen” (1968). Aquest
Per culpa d’uns inesperats problemes de salut -bé… no siguem tremendistes que després Nostre Senyor ens castigarà: deixem-ho en una indisposició- l’A. i jo ens hem hagut de quedar a casa quan la nostra intenció era anar (per primera vegada en moltííííssims anys, que consti) a la manifestació d’ahir. Confesso que qui empenyia més del carro era
Ja ho vaig explicar aquí l’any passat quan li va ser concedida la Creu de Sant Jordi i ho repeteixo ara, poques hores després de saber que Luís Arribas Castro ens ha deixat. A part de la seva dimensió de locutor musical, de propagandista de Don Pollo, d’artista plàstic, d’enamorat d’Isabel (Garbí) Gemio i de mil coses més, els
Sempre he tingut una flaca especial per Enric Barbat. I mira que en fa d’anys que em dura. Des dels seus inicis amb Els Setze Jutges, grup del qual no va ser fundador però sí un dels membres inicials. El cinquè o el sisè, si no em falla la memòria. És a dir, que pel
És la protagonista de la fotografia d’aquí al costat. Avui en fa 82 i dinem en un restaurant per celebrar-ho. L’acompanyen la filla, el fill, les respectives parelles i una bona representació dels néts. Som al cor de Gràcia -el seu barri- en un restaurant bastant nou que fa menús degustació. Està contenta. Cofoia és, potser, la
(La sèrie comença aquí) El tanatori de Sant Gervasi ocupa el solar contigu, part damunt de la muntanya, al cementiri on hi ha enterrats el poeta Maragall i el músic Monsalvatge. És una instal·lació nova de trinca -va entrar en servei després de l’estiu passat- i fa la impressió d’estar encara poc explotada. Com un
La sorra del temps és fina, la punyetera. S’escola com aigua entre els dits. De pressa. Per això ens fa la impressió que no corre i no fa forat. Però sí que en fa, sí, de forat. La punyetera… Tal com estava previst ahir diumenge, a quarts de dotze del migdia, l’A. i jo vàrem encaminar-nos amb