Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

I finalment ara farà cosa d’un mes l’amic Xevi Planas, un dels homes que més coses saben en aquest país de la Cançó i de la seva gent, ens donava la primera notícia del retorn discogràfic d’Enric Barbat en la seva secció a “Presència”, el suplement dominical d’El Punt. Un retorn a cavall d’un disc titulat “Camins privats” i signat simplement per Barbat. Pel que sembla, doncs, amb el nou segle l’Enric s’ha quedat despistat en algun revolt del camí.

El disc -que m’apresso a dir que a cada nova audició m’atrapa més- conté deu cançons sis de les quals, com ja vaig avançar aquí mateix fa uns dies, són variacions o repeticions de temes ja coneguts. O, per dir-ho de manera més adient, de temes que a principis dels setanta formaven part del seu repertori tot i que en la majoria dels casos es varen quedar sense enregistrar en cap disc fins ara. Em deixaré de punyetes, doncs (això ja començava a semblar aquells articles de fa uns anys del senyor Valentí Puig al suplement català de llibres d’El País, diario independiente de la mañana, en els quals l’home barrejava la crítica de dos llibres de tal manera que no se li entenia ni un borrall tot i que els papanates de torn -n’hi ha un fum a casa nostra d’aquesta llopada- no s’estaven de posar els ulls en blanc només al conjur del seu nom), i diré que per a la majoria de la gent “Camins privats” serà el descobriment d’un nou cantautor en català de 63 anyets i que se’n surt divinament. Llarga vida, doncs, als carrosses!

“Camins privats” s’obre amb “Recorda”, un tema relaxant que es desenvolupa a partir d’una llarga introducció de guitarra acústica i unes atmosferes musicals de fons que remeten -tot millorant-lo- a “4”, el que fins ara era el darrer disc del nostre home. “Recorda” és el clàssic tema que va creixent dintre teu a cada nova audició i no dubtaria gens a posar-lo en el prestatge de les grans cançons nostàlgiques d’Enric Barbat.

A continuació ens arriba “Amic Enric”, un clàssic del seu primer disc (de fa més de quaranta anys!) amb uns arranjaments molt adequats al to lleuger i frívol de la cançó i uns acompanyaments de veu femenina molt ben posats. Si les emissores del país tinguessin una mica de vergonya el sentiríem sovint i, no en dubto gens, sense desentonar de la majoria de temes “populars” que la indústria i els promotors discogràfics ens entaforen entre orella i orella.

“Demà qui sap”, la tercera cançó, és una balada lenta de construcció molt senzilla i inspirada. És la que estic taral·lejant a totes hores aquests darrers dies. “El més fals dels animals” prové del disc “Núvols de setembre” i a la versió d’ara li ha sortit una tornada totalment nova, tant pel que fa a la lletra com a la música. “La teva mà”, en canvi, manté la mateixa estructura melòdica que li vàrem sentir -i gravar clandestinament- a l’Ars el 1972. Un cas a l’inrevés de “Glòria”, una altra cançó d’aquella època no enregistrada fins ara que, tot i mantenir la lletra, ha remodelat totalment la part musical.

Potser el cas més curiós d’adaptació i camuflatge sigui el de “Drapaire del temps”, nom sota el qual s’amaga el tema “Jo m’he fet gran”, una de les perles indiscutibles del primer LP d’Enric Barbat. La lletra és la mateixa amb l’afegitó d’una tornada nova que fa esment al drapaire del títol. He de confessar, però, que aquest és un dels pocs temes de “Camins privats” en què prefereixo la versió antiga a la d’ara.

“No em demanis que t’estimi” ja era una gran cançó -amb una lletra d’allò més notable- en la versió anys setanta. I ara Barbat ens la presenta amb una música nova de trinca i uns arranjaments -amb un saxo i una guitarra elèctrica pel darrere fent una gran feina- que crec que l’enlairen encara més. Un dels gran temes del disc sense cap mena de dubte.

Les dues peces que clouen el disc són noves de trinca. “Tendresa”, entonada a mitja veu té una segona veu femenina que enllaça amb el to relaxat amb què començava l’audició d’aquests estimulants “Camins privats”. “Lluny de casa (So long Bob)” arrenca amb una harmònica que li dóna un cert aire “country” i de seguida se li afegeix un violí amb molta força. Potser sóc jo que bado però l’atmosfera de la instrumentació, el ritme accelerat i fins i tot la manera de posar la veu de Barbat -una altra lletra magnífica, per cert- em recorden moltíssim el Dylan de “Hurricane”. Un referent que, diguem-ho de passada, no està gens malament.

En resum, doncs, diria que Enric Barbat ha tornat amb un disc reposat i madur, amb quatre o cinc cançons de gran força i amb un suport tècnic -instrumentació, so, arranjaments…- de molt bon nivell. Un disc que creix a mesura que t’hi vas endinsant i que jo em permeto recomanar des d’aquí. Pel que fa a la veu Barbat es manté en un digne to mig alt, sense forçar -els cors femenins resulten un savi recurs- però servint cada tema en la mesura que ho necessita. Vull dir que encara no li cal cantussejar a mitja veu com li estem sentint al senyor Leonard Cohen en els darrers discos que ha fet.

Pel que fa a la companyia que ha editat el disc –Vale Music– ja avanço que no cal que perdeu gaire temps per entrar a la seva pàgina web en busca d’informació. Hi trobareu, això sí, els monjos budistes del monestir del Garraf, la Soraya, el Manu Tenorio i la Chenoa però ni el més mínim rastre de l’amic Enric (Barbat). No el deuen entendre…

Creixen fongs a la floresta / rastre del cuc traïdor / els carnívors fan la festa / sota el poder protector. / És el temps de la piranya, / és el temps viscós del pop / tots som pescadors de canya / esperant un cop de sort. / Lluny de casa, bona gent / fills del dol / fills del coratge / som la resposta del vent. “Lluny de casa (So long Bob)”, Enric Barbat.

I d’aquí a una estona cap a la sala petita del Palau per escoltar Joan Isaac presentant el seu nou disc. Està ben viva, la Cançó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!