Totxanes, totxos i maons

Sempre he tingut una flaca especial per Enric Barbat. I mira que en fa d’anys que em dura. Des dels seus inicis amb Els Setze Jutges, grup del qual no va ser fundador però sí un dels membres inicials. El cinquè o el sisè, si no em falla la memòria. És a dir, que pel cap baix estic parlant dels anys 64 i 65. En aquells moments el Barbat i el Quico Pi de la Serra representaven la facció més francesa i més gamberra de la Nova Cançó. No és pas gens casual que “El gamberret” sigui precisament el títol d’una de les quatre cançons del primer disc d’Enric Barbat. Sense deixar els afrancesaments -i per completar el retrat de l’època-  en l’altra banda de l’espectre ens trobaríem l’Espinàs amb les seves pulcres i acurades versions de Brassens.  (n’hi ha més)

Des del punt de vista estilístic val a dir que mentre el Quico va mantenir la seva coherència (de fet, em sembla bastant evident que és l’últim dinosaure que ens queda intacte d’aquell temps), l’Enric Barbat de seguida va anar alleugerint i diversificant el seu repertori. I no sempre de manera encertada, al meu parer. Tenia una veu potent però poc versàtil i gens educada, cosa que en els concerts li generava alguns problemes d’afinació.

Fa un moment he aplegat els noms del Quico i el Barbat però recordo que durant uns anys, de resultes del pas de Serrat al castellà, es va produir una greu escissió entre la gent de la cançó. Raimon, Ovidi i el Quico -partidaris del monolingüisme- eren els caps visibles d’un grup enemistat profundament amb els que varen fer costat al Noi del Poble Sec com Guillermina Motta i Enric Barbat. Els “purs” contra els “traïdors”, un debat que a casa nostra apareix i desapareix de manera intermitent. Coses que amb el pas dels anys i la perspectiva dels tombs que fa la vida semblen lluuuuny… Però no.

Ara m’adono que, sense postular-me com un fan incondicional, he anat seguint la carrera artística d’Enric Barbat bastant de prop. Com potser no ho he fet amb cap altre membre dels Setze Jutges. I no amago que fa quaranta anys un dels components d’aquesta complicitat era el seu ofici d’aparellador, la carrera que jo vaig començar a estudiar a finals dels seixanta. Què hi vols fer? En Barbat, set anys més gran que jo, era el primer professional que vaig conèixer que estava implicat en una activitat creativa complementària totalment allunyada dels maons, dels totxos i de les totxanes. Més cap aquí n’he conegut una bona colla més, d’aparelladors amb inquietuds creatives: des de cineastes a cuiners passant per escultors i lletraferits.

L’Enric Barbat era aparellador, jo estudiava per ser-ho. I, ves, aquestes coses de vegades -sobretot quan ets jove- generen sinèrgies de difícil explicació racional. Passen i prou. I quan després -quaranta anys després, per exemple- hi penses notes una certa tremolor dintre teu mentre se’t posa en marxa la capsa de música on hi guardes les cançons de la teva vida.

Amb el cor sota l’aixella / perquè dins del pit no hi cap / amb el cor sota l’aixella / per tindre’l més a l’abast. / Amb el cor ple de tendresa / i el viatge a flor de pell / amb el cor ple de tendresa / buit de records el cistell. / Els ulls a plena llum / a plena llum d’abril / buscant l’amor quan plou / cada gota en val mil. (“Anna”, Enric Barbat)

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!