Totxanes, totxos i maons

“Extraordinària, commovedora i memorable”. Amb aquests tres adjectius definia jo el passat 25 de gener l’exposició “Literatures de l’exili” que durant uns mesos es va poder veure al CCCB de Barcelona. I puc assegurar que no eren gratuïts els meus elogis ja que tant l’exposició com el material complementari que se n’ha generat -el catàleg, l’antologia de narradors editada per Galàxia Gutenberg (i tant de bo que ben aviat puguem tenir en DVD el magnífic material documental filmat per Joaquim Jordà)- és dels que queden en la memòria per molts anys que passin.

Felicitacions ben sinceres, doncs, al tercet de comissaris: el crític literari Julià Guillamon (que, al meu parer, és el que actualment en sap més del nostre gremi), el cineasta Jordà i l’artista plàstic Francesc Abad.

Crec que aquella enorme tragèdia que el gener de 1936 va suposar l’exili dels nostres escriptors quedava perfectament desplegada en l’exposició gràcies a una estructura interna molt estudiada i a una acurada tria dels materials i documents que es mostraven als visitants.

N’hi havia per triar a dojo. Per exemple els escrits del falangista Luys de Santamarina avalant Carles Riba davant de les autoritats del règim, o les escenes de la complicada convivència al “château” de Roissy-en-Brie, o la corbata del malaguanyat Pere Vives que Agustí Bartra va conservar fins a la mort, o les passejades turístiques pels monuments asteques de les famílies Artís i Calders enregistrades per una humil càmera domèstica. O la imatge d’un Francesc Trabal abatut per l’enyorament a Xile (hi ha una eloqüent fotografia feta en el vaixell “Florida” on apareix la família Trabal al complet i en la qual tothom mira a la càmera tret d’ell que, autoexclòs en el centre del grup i abstret dintre del seu món, defuig l’ull de l’objectiu). Una imatge que, per cert, contrasta dolorosament amb la d’un Xavier Benguerel convertit en un pròsper director de laboratori farmacèutic en el mateix país xilè.

La meva tria, però, es decanta per un document que s’exhibia dintre d’una vitrina. Un document que em va commoure no només per la seva senzillesa i càrrega simbòlica. Em refereixo al llibre d’actes de la Institució de les Lletres Catalanes obert per la pàgina de la seva darrera reunió celebrada el 27 de gener de 1939 en el Mas Perxés d’Agullana, molt a prop de la ratlla fronterera. Una acta escrita a mà precisament per Francesc Trabal, secretari de la Institució, i signada per Pompeu Fabra, que n’era el president.

I dic que em va commoure perquè resulta que des de fa uns anys sóc membre de la Junta de Govern de l’actual Institució de les Lletres Catalanes i, en certa manera, em sento íntimament connectat per un llarg fil invisible que travessa gairebé setanta anys de la història del meu país amb aquell document escrit de manera apressada per uns homes i unes dones que, a més a més de la seva tragèdia personal, carregaven damunt de les espatlles les restes d’una cultura perseguida i bescantada. Un testimoni que a tots ens hauria d’interpel·lar.

Per això, quan ahir vaig assistir a la reunió ordinària de la Junta i del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes i se’ns va repartir per primera vegada el Llibre d’actes de 2005 -unes actes fetes amb ordinador i relligades pulcrament amb una moderna espiral metàl·lica- vaig entendre que algú també s’havia emocionat davant d’aquella vitrina del CCCB. Aquest algú té noms i cognoms i des d’aquí li expresso el meu reconeixement per la idea: es diu Jaume Subirana i és l’actual director de la Institució.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!