Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

La discografia d’Enric Barbat té diverses etapes. Hi ha una primera que abasta el període entre 1964 i 1968 i en la qual publica quatre EP’s. Els esmento per la cançó diguem-ne estrella de cada vinil: “El gamberret” (1964), “Polítics de saló” (1965), “Cabaret d’esquerres” (1967) i “Els qui vénen” (1968).

Aquest darrer disc és un exemple del que deia aquí mateix dies enrere en relació a una certa trajectòria erràtica de Barbat en els seus començaments. Conté només tres cançons: a la cara A “El malalt”, retrat tragicòmic sobre la fugacitat de l’existència (i en dic tragicòmic perquè comença molt solemne i al final s’estripa) i “El vi”, un exemple de lletra rodona -quan vol, Barbat pot ser un lletrista d’allò més fi-, al voltant d’una idea més aviat tòpica. I a la cara B només un tema: “Els qui vénen”, amb lletra crec recordar de Joan Margarit, una llarga i fallida mostra de com la cançó de temàtica social no està a l’abast de tothom.

L’any 1970 publica dos discos senzills: “No fa gaires anys / Plou silenci lentament” i “Adéu / Redoxón frappé”. Aquí podríem considerar tancada la fase de temptejos de Barbat. Paral·lelament ha anat treballant en silenci i té preparat un paquet de bones cançons que l’únic que necessiten per acabar de polir-se és el rodatge dels escenaris. El mes de juny de 1970 les presenta al públic de Barcelona en una sèrie de sis recitals de petit format i amb una forta proximitat del públic en el cinema Alexis. Ell sol amb la seva guitarra, només amb l’acompanyament al contrabaix de Jordi Clua, i amb unes ganes immenses d’agradar.

Recordo que per aquells mateixos dies jo estava gaudint d’unes vacances subvencionades per l’exèrcit espanyol a la bonica vila empordanesa de Sant Clement Sescebes i em vaig quedar amb les ganes d’assistir-hi. Qui va poder ser-hi, però, me’n va fer cinc cèntims ben detallats i em va transmetre l’emoció dels grans esdeveniments.

Finalment el 1971 es publica “Enric Barbat”, el seu primer LP. Un disc sòlid, magnífic, potent, ple d’idees i d’esplèndides cançons: Els fanals, Anna, L’avió de paper, No fa gaires anys, En una gran ciutat, Jo m’he fet gran… Crec que “Enric Barbat”, vist i escoltat novament amb la perspectiva dels anys, és un disc difícilment superable. Els mestres Salvador Gratacós, Josep Lluís Tàrrega i Antoni Ros-Marbà es repartien els arranjaments i la direcció musical. Poca broma…

L’agost de 1972 Enric Barbat i Maria del Mar Bonet, un a cada part, varen fer una tanda de concerts al cinema Ars. Aquell estiu l’A. i jo preparàvem el niuet perquè tres mesos després ens casàvem i com que no teníem quartos per anar de vacances ens vàrem quedar a Barcelona treballant i aprofitant el que la ciutat oferia. El dia 12 d’agost, més concretament, vàrem assistir al doble concert. Un concert que vaig gravar de manera totalment pirata amb una cassette portàtil que els meus pares m’havien portat d’Andorra i que duia amagada dintre del sarró.

Recordo que Barbat, acompanyat per Jordi Clua, va haver de cantar assegut ja que duia una cama enguixada. Amb una gravació impresentable agreujada per l’envelliment de la cinta -ep, que han passat quasi trenta-cinc anys, eh?- encara avui recordo de memòria les cançons que va cantar: Gos petaner, La teva mà, En una gran ciutat, No em demanis que t’estimi, Una gota que em somriu, Glòria, Segurament l’amor, Jo m’he fet gran, Edicte i El més fals dels animals.

M’he entretingut a fer la relació completa de les cançons que aquell 12 d’agost de 1972 va interpretar Enric Barbat al cinema Ars perquè curiosament (o no, vés a saber), d’aquestes deu cançons tres formaven part del disc “Enric Barbat”, una la va gravar quatre anys més tard en el disc “Núvols de setembre”… i cinc més (*) acaben d’aparèixer fa un parell de setmanes dintre de “Camins privats”, el disc que ens retorna Barbat (ara sense l’Enric) després de gairebé un quart de segle de silenci musical.

Voldria ser / gos petaner / i sóc un gos civilitzat. / No faig pipí / al mig del carrer / paraula de l’Enric Barbat. / Oh! ciutadans / tan casolans / d’aquesta terra / avui un gos / us torna l’os / amb la mà esquerra. (“Gos petaner”, Enric Barbat)

(continua aquí)

(*) Amb unes curioses matisacions que ja detallaré en el darrer d’aquests textos evocatius -demà passat o l’altre- quan comenti més a fons aquest disc que acaba de sortir i que, vés per on, ha disparat aquest seguit de records que probablement interessaran a ben poca gent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!