Totxanes, totxos i maons

D’un temps ençà observo -amb un cert disgust, val a dir- com es va estenent entre les companyies discogràfiques el (mal) costum d’editar i vendre conjuntament el disc compacte d’un music o d’un grup amb un DVD que generalment reprodueix imatges d’algunes cançons del disc interpretades en directe. A part que em sembla una presa de pèl obligar els compradors a quedar-se forçosament amb els dos formats suposo que a aquestes alçades no caldrà que em posi a pregonar les excel·lències de la música en directe. Però en directe de debó. No a través d’una pantalla -de PC o de televisor, tant se val- sinó “in situ”, en l’espai on té lloc el concert. I com més a prop de l’escenari i més sacsejat per la gent millor.  (n’hi ha més)

Aquest tipus de directe és el de l’emoció, del no saber què passarà en l’instant següent, si escoltarem aquella cançó que tant ens ha agradat en disc o ens quedarem amb les ganes, si el baixista tindrà alguna col·lisió rítmica amb el dels timbals o si el cantant canviarà la lletra o combinarà segones i terceres veus amb els cors. El directe “in situ” té també una altra dimensió més propera a la mística. És el territori del simbolisme, de sentir-se protagonista actiu d’aquell concert que és irrepetible i únic. Tot això, però, és gairebé impossible d’experimentar quan la intermediació es fa a través d’una pantalla domèstica.

D’altra banda, com qualsevol estudiant de segon curs de comunicació audiovisual sap la televisió és el mitjà que necessita amb més avidesa l’imprevisible. I d’uns anys ençà encara molt més. Ara el telespectador ja no es conforma només amb que l’entretinguin. Demana que el sorprenguin. Que cada tres o quatre minuts el rectangle de la pantalla sigui un escenari on hi “passen coses”. Coses, és clar, inesperades. Insòlites. Estripades. I si no hi troba noves emocions pitja el botó i se’n va cap a una altra cadena.

I, diguem-ho clar, certament hi ha poques coses que siguin tan previsibles -des del punt de vista estrictament visual- com un concert. Del gènere que sigui: pop, folk, Mozart o rock. Sóc capaç d’estar-me unes quantes hores escoltant els meus estimats Raimon o Jackson Browne amb els ulls tancats i concentrat o com a música de fons mentre condueixo o faig alguna altra feina. Però vistos a través de la pantalla la realitat pura i dura és que a la tercera cançó ja han desplegat tots els recursos expressius que poden captivar la meva atenció de simple contemplador. I amb això no hi ha excepcions perquè encara que invoqui un cas als antípodes dels dos que he esmentat -el meu no menys estimat MIck Jagger- potser resistiria tres o quatre cançons més però un cop desplegat tot el repertori de saltirons, acrobàcies, ganyotes i cabrioles al final el cansament i el “déjà vu” acaben imposant la seva llei.

Escoltar Miles Davis al final d’un dia complicat és comprovar que, malgrat les aparences, en el món hi ha un ordre intern, una harmonia, un sentit. Contemplar-lo en directe des de la sala de concerts és convertir-te en concelebrant d’un ritual que neix i mor justament per tu en aquell precís instant. I en el següent. I en el següent… Però veure el vell Miles per la pantalla instal·lat en un racó de l’escenari, refugiat darrere les seves ulleres negres, mig d’esquena al públic i recargolat damunt de la seva trompeta és un exercici d’estoïcisme que rarament supera els deu minuts de resistència.

D’aquí és on, al meu parer, arrenca l’èxit dels videoclips (Obro un parèntesis per dir que si tingués parabòlica em passaria les hores enganxat a la MTV), l’opció inversa a la de la majoria dels DVD’s que es comercialitzen de complement amb els CD’s. En el videoclip el realitzador sol aprofitar l’extensió de la cançó per explicar-nos una història amb imatges i sense diàlegs però reforçada per la força expressiva i la capacitat de suggerir de la música. “Passen coses”, en un videoclip. I amb això ja en tenim prou per assaborir-lo mentre l’escoltem/veiem el temps just abans de demanar àvidament un nou estímul. El que ens portarà el videoclip que espera torn en el següent lloc de l’escaleta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!