Chào ông Viêt Nam

El company de la noia ha confessat el seu crim; va assassinar a la noia ja fa díes. Van trobar el seu cos sense vida en un bosc a Ourense.

Aquest final d’estiu és trist, dolorós, violent. La meva denúncia amb molta ràbia, i molt trista, molt trista i el meu sincer condol. 

No podem deixar de denunciar una vegada i una altra per aquestes morts sense justificar, violentes. 

Un gerani vermellenc d’un petit jardí, encara amb la rosada de la nit.

Aquest final d’agost està resultant violent, molt violent. Ahir l’home ha matat la dona, a ganivetades, dins a casa, a Badalona,  davant els fills. Ha estat arrestat i ha confessat el seu crim.
La meva denúncia, el meu condol, la meva tristor, la meva ràbia.  

Novament una petita flor al costat d’un camí plàcid i bonic del Pirineu.

El meu primer viatge a Londres. Després de la meva estada a Paris, una setmana, mes de gener de 1966 i molt de fred, pluja, cel gris i poca llum, marxem en direcció a Londres. Les dues noietes d’aquest país del sud dels Pirineus arriben a Londres i un sol espaterrant ens dona la benvinguda. Va ser tota una premonició. El nostre al.lotjament era al Y.W.C.A., baratet, molt cèntric, prop del Soho i correcte. 
Ens vam quedar dues setmanes (teníem previst quedar-nos només una) i quan ens vam  gastar fins la última moneda, vam marxar,  i la última nit la vam passar a l’aeroport dormint tot esperant el nostre vol de l’endemà per tornar a Barcelona i cercant els serveis de lavabo i WC ‘sense pagament’ perque ni això ens podíem permetre !

Així d’entrada … Londres em va seduïr, em va agradar, vaig respirar la llibertat, una manera de viure diferent,. El bon temps va ser essencial, i estrany per un mes de gener. Jo anava a veure la Ciutat de Sherlock Holmes, Jack el Desbullador, boira, ‘lladres i serenos’, el riu Tàmesis, Oliver Twist, art, cultura, gent seriosa, ordenada. Ni boira, ni gent seriosa, ni carrers foscos, desordre. Això si, molt primmirats amb el seu idioma. ‘perdoni, Trafalgár Square’? No, no us entenc. Després de molt insistir, ens va dir com si fos el nostre professor, ‘oh, you mean Trafàlgar Square’? Accent obert a la segona vocal ‘a’ …… Però també he de dir que tot  mirant el plànol de la Ciutat es va acostar un ‘gentleman’ i ens va preguntar:
‘ Are you lost girls ? ‘ Sempre he recordat aquesta frase, i sobretot la cantarella i la pronunciació.
Però, en aquells anys hi havia el problema dels diners. Els preus en lliures, shillings i pence, i de vegades en guineas …. Va ser un embolic i difícil. Finalment em posava les monedes dins les dues mans i els deia que agaféssin el que corresponia: 1.12.10, és a dir, una lliura, dotze shillings i deu pence …. una bogeria. – 1 lliura = 20 shillings. 1 shilling = 12 pence –
Però quan ja vaig saber el canvi en pessetes, amb sorpresa, em vaig adonar que la roba de la marca Saint Michael era igual o més barata que a Barcelona !! 
Els forats de la butxaca es va anar fent grans i més grans …..
El Soho durant aquells anys no era el mateix d’ara. Em va semblar com el nostre ‘Barrio Xino’ però amb més qualitat i personalitat. Cabarets, strip tease, bars homosexuals, homes o dones, cartells amb els artistes amb poca roba, un ambient molt canalla, nit imparable, músics. I música dels Beatles arreu.
No tenia prou temps per anar mirant. Mentres al YWCA ens vam imaginar la nostra pròpia novel.la i davant la nostra habitació vam veure tots els díes una finestra on apareixia la cara d’una dona que ens va semblar lesbiana i més aviat la criada, Miss Nelly Dean la dolenta de ‘Cims borrascosos’ d’Emily Brönte. L’argument va bullir en el cap i ja me la veia entrant a la nostra habitació, així que cadires i una taula darrera la porta !  

Covent Garden era encara el mercat central i el brogit tal i com vam veure a ‘My Fair Lady’. Charing Cross i la llibreria Foyle’s. Quina meravella … pujant i baixant i mirant i cercant llibres. Oxford Street i els seus grans magatzems i sobretot les botigues on podíes veure els discos de The Beatles, Rolling Stones i tans d’altres.
No teniem diners per anar a veure musicals, perque aleshores no eren tan aclamats, i teatre, el nostre anglès encara no arribava a tant, però sí vam anar al cinema. La pel.lícula – un musical molt famós : ‘South Pacific’ de Joshua Logan, intepretat per Rossano Brazzi i Mitzi Gaynor. Primera sorpresa; cendrers a cada butaca. Es podía fumar durant la projecció de la pel.lícula ! Segona sorpresa; en acabar, tothom dret i escoltar ‘God save the Queen’.

Però el que més em va sorprendre va ser poder entrar a tots els museus gratuïtament; el National Gallery, el British Museum, el Museu de Ciències Naturals.
Les llibreries de Charing Cross Road, els restaurants de Brompton Road, Hyde Park. Saint James Park. Serpentine. Marble Arch. Kensignton. Harrods. Oxford Street. I el metro i evidentment els autobusos. Hi havía restriccions d’horaris per entrar als pubs.
Li he tingut i li tinc una mania terrible a la línia Northern Line, la de color negre. Claustrofóbica, wagons petits i estrets ( the tube ). Quantes vegades no ens hem quedat parats dins aquets tunels horribles sense sortida per una avaria ?

El bon temps ens va acompanyar durant les dues setmanes (alguns díes de pluja, les típiques ‘showers’). Va ser un descobriment. Certament vivíen en una illa, no a Europa. Les aigües del riu Tàmesis eren brutes, molt brutes, però ser a la Torre de Londres imposava molt i molt ser davant el Parlament. També encuriosida mirant a tots els homes de la City amb el seu barret i paraigües, i amb el cel ben blau!
Oxford Street, Soho, Covent Garden, Leicester Square, Brompton Road, Charing Cross Road, Bloomsbury, Hyde Park, Saint James Park … aquest era el meu territori. 

He tornat a Londres moltes, moltíssimes vegades. Mai m’ha decebut. És una de les Ciutats que més m’agraden. No es perfecte, existeix el caos, serveis de vegades miserables, un aeroport incòmode, escàndols, molta gent, i a la vegada senyorial, carrers meravellosos, edificis aristocràtics, les places a Bloomsbury inoblidables, els parcs, la llibertat que es traspúa, una manera de ser ‘molt britànica’ , i t’agrada o no t’agrada. No pots quedar-te en un punt intermedi.
Avui Londres ha canviat molt. La fotografía és un dels exemples. Més fàcil seria escriure el que està permès …..  En l’arxiu hi trobareu una fotografia de dos noietes ‘lost girls’, tan diferents de l’any 1966 !

Un últim apunt …. ara es menja molt millor a Londres. Malgrat tot, em vaig acostumar en aquell any de 1966, a fer un esmorzar absolutament britànic; ous estrellats, cansalada, salsitxes, tomàquet, cogombres, ou remenat i també prendre el te complet, amb els scones, petits entrepans i altres pastes dolces. Em saltava el dinar i el sopar més d’una vegada. I si entrava en un petit establiment de queviures on teníes la possibilitat de menjar ‘the soup of the day’ i un ‘sandwich’ de verduretes crues, era barat i endavant a caminar i a passar el dia. Amb el ‘fish and chips’ no em van convèncer mai.

El meu primer viatge a Paris: gener de 1966. Novament en avió. Un Caravelle, i aprofitant les avantatges de treballar en una agència de viatges. Hotel Mont Thabor, molt popular entre els catalans. De fet la majoria de clients ho eren. Paris … no sé si us ha passat a tots, però aquest nom i aquesta Ciutat sempre ha estat la il.lusió per viure en llibertat, per conèixer noves cultures, escoltar música en uns cafès petits, foscos, passejar, respirar, per les grans avingudes de luxe i mirar els aparadors, només mirar.  Extasiar-te davant les obres dels grans pintors impresionistes. Entrar a les llibreríes del barri del Marais.
Seure a les terrasses de Saint Germain de Prés, imaginant veure en Belmondo i la Jean Seberg abraçats com a la pel.lícula de ‘A bout du souffle’ o en Antoine Doinel corrent per escapar-se i fugir a veure el mar en la pel.lícula de’n Truffaut  ‘Les 400 coups’; passejar per el cementiri de Père Lachaise.
Viatjar kilòmetres i kilòmetres en metro era el mitjà de transport. Hi havia gent de tot el món. Mai abans havia vist gent del sudest asiàtic, de països africans, de les illes del Carib, d’Oceania. Els colonitzadors … colonitzats, vaig pensar, però quina diferència! De colonitzadors amos i senyors a rebre els seus colonitzats treballadors en el seu propi país.
Vaig anar amb una amiga i molts molts diners no teníem i tot ens va semblar caríssim, així que vam compartir despeses. Malhauradament el temps d’hivern no ens va ajudar gens. Fred, molt fred, temperatures entre -5 i -10 !! Vam comprar unes botes d’hivern, sí, un parell de botes, que ens posàvem en rotacions ben organitzades.
L’aire gelat dalt de la Tour Eiffel va ser dur. En una d’aquestes visites vam conèixer dos nois i ens van convidar a visitar racons de la Ciutat i a prendre una copa en un cafè, ens van dir, molt ‘parisien’. Els va sorprendre veure a dues noietes exercint de turistes d’un país al sud dels Pirineus.
En entrar al bar, la primera impresió va ser de ‘en guàrdia’ ….. Fosc, llums vermelles, música seductora, i raconets íntims amb uns sofàs molt comfortables ! De sobte em vaig trobar malament, molt malament, i l’amistat era sagrada i haviem de tornar a l’hotel immediatament, les dues. Ells van insistir i ens van convidar anar al cinema a l’endemà. Vam acceptar. Projectàven la pel.lícula de Jacques Demy ‘Les parapluies de Cherbourg’ interpretada per Catherine Deneuve. Les butaques eren comfortables i evidentment van intentar les seves maniobres de seducció, però no sé si encertadament o no, o fer-nos ‘les estretes’ va ser la millor reacció davant o al costat d’uns parisencs desconeguts. L’educacio rebuda va ser més forta que el desig, i mai sabrem quin hagués estat el final. ‘Nous sommes désolées … hélas ‘

Sis díes a Paris i el fred continuava. Plugim, cel gris. No va ser una bona experiència, però no en tinc un mal record.

He tornat a Paris diverses vegades, però sempre per feina. Haig de dir que sempre he aprofitat el temps i malgrat haver de ser en stands de fires o visites a ‘futurs’ clients o reunions, sempre he trobat temps per passejar, mirar, respirar, anar a veure exposicions, entrar a les llibreríes, escoltar jazz en un cau existencialista … sense presses.

Excepte el cap d’any de 1988. Sis díes amb en S. i en G. Una estada magnífica. Les il.luminacions de Nadal donàven un toc diferent a la Ciutat. A la pared del menjador tinc un dibuix de’n G. fet a mà per un pintor de la Place de Tertre. La nit de cap d’any vam navegar per el riu Sena, sense festa, ni raïm, ni sopar, tots tres mirant la Ciutat de la llum, respirant, en silenci, abraçats. 

L’avió sortía de l’aeroport d’Orly el dia 1 de gener de 1989 a les 08:00 hores del matí. Qui viatja en un primer de gener i tan aviat ? Erem vuit persones i en G. va poder entrar a la cabina del comandant i ” veure la terra des del cel ”, com ens va explicar abans que l’avió comencés el descens.

Dues fotografíes boniques d’un amic de TE. No fa el fred del mes de gener de 1966, però sí aquest temps gris i plujós d’aquesta meravellosa Ciutat anomenada Paris.

Magnífica versió d’aquests cantants de carrer i músics d’arreu del món, d’una cançó, crec, imprescindible del gran Bob Marley.

www.playingforchange.com

Ha mort a l’edat de 73 anys a Kitzbühel. Era l’any 1956 i va guanyar tres medalles d’or en els Jocs Olímpics de Cortina d’Ampezzo. Durant uns anys la seva fotografia la tenia ben guardada dins un llibre, al calaix de la tauleta de nit, cercava revistes estrangeres on podia llegir articles, conèixer la seva vida, col.leccionar més fotografíes.
Va ser un xicot molt admirat, un esportista d’èlit, un esquiador únic i ….  molt i molt guapo.
Va ser el primer esquiador en aconseguir un ‘triplet’, i en aquesta disciplina és difícil, molt dificil.
La seva elegància, el seu físic, la seva simpatía i el seu aire de ‘galán’, el van portar al cinema i fins i tot a la música. Va editar discs i va ser protagonista de vint pel.lícules.
Malgrat aquesta popularitat al.lunyada de l’esport, no va deixar mai ni Kitzbühel ni el món de l’esquí.
Ha estat el director de la prova de descens de la prestigiosa pista, mítica per els amants de l’esquí, de Hahnenham, fins l’any 2006. 
Passen els anys, molts, i t’oblides dels temps d’adolescent, dels teus ídols i de sobte la notícia de la mort et fa recordar aquells anys.
Fent un repàs dins aquesta xarxa ‘miraculosa’ he pogut recuperar velles fotografíes, portades de la revista ‘Bravo’ i instants memorables de les competicions d’esquí.

Un crim abominable, com tots, i l’home ha matat la dona a trets. En un barri de Barcelona. A l’hospital han pogut salvar un nadó que encara era al seu ventre. L’home ha estat detingut i ha confessat el crim.

Avui també he llegit que un percentatge molt alt de dones es fa enrere de la denúncia presentada per maltractaments per por. 

El meu sincer condol per aquesta mort d’una dona jove, no més de vint anys, i la meva tristor, molta tristor, davant aquesta violència que continúa.

Una petita flor al costat d’un camí del Pirineu.

Es esgarrifós veure com el foc va avançant i cremant cases, arbres, camps de cultiu i ha arribat tot just a 20 kms de la ciutat d’Atenes. Llegeixes amb sorpresa que no hi han mitjans suficients, que els bombers van arribar tard, la gent desesperada.
Ja fa molt temps que els ciutadans  de Grècia estàn desesperats. He llegit que quan el foc destrueix terres, cases, barris, bosc, la terra cremada es pot requalificar immediatament.

No fa massa temps, en un programa de ràdio vaig escoltar unes paraules d’un xicot que ens parlava de Grècia. Com els seus ciutadans són pessimistes de mena, com tot ho veuen de color negre, que no els importa res i que sembla com si la seva aportació al món hagués acabat en el moment que l’imperi grec es va enfonsar. El mateix xicot ens parlava d’Atenes com una de les ciutats més lletges, amb l’esplèndid Partenon vigilant.
De com s’han deixat expoliar tanta i tanta cultura per els ‘amics’ estrangers. Continuava parlant aaquest xicot que els grecs no tenen il.lusions, ni optimisme, i que saben que tot els surt malament. La seva història i influències en el futur mon semblen com si fos un llibre ja escrit i tancat, guardat en una biblioteca. La única fe que tenen és en la seva esglèsia ortodoxa, paradoxalment, diferent de totes les religions, una mena d’esglèsia anglicana, però ortodoxa a la grega.

Les manifestacions violentes dels joves al començament d’estiu van ser importants, i amb raó. El seu futur es veu de color negre, com quedarà la terra quan el foc hagi estat apagat. I estem parlant d’un país de la Comunitat Europea, i no ho sembla. 
Només parlem de Grècia i la seva història, la seva cultura, els seus filòsofs, d’Homer, de Pericles, de Sòfocles, de Plató, d’Esparta, de la democràcia, dels seus navegants, d’Arquimedes, dels deus i les deesses, de teatre, de Medea, d’Antígona, de la música, de Troia, d’Alexandre el Gran, d’Olimpia, de les Cíclades, d’Ítaca ……..

Una nació admirada per tothom, però amb un cert pessimisme i sobretot estupefacció. Sembla com si només ens interessi el seu passat, la seva història.
No ho sé, em sorprèn, m’angoixa, no hi veig cap sortida.

Darfur …… algú recorda el nom d’aquest indret desgraciat i maleït situat en un continent tan i tan maltractat com es Àfrica?

La violació repetida a les dones està considerda com arma de guerra, aleshores vol dir, que és legal, defensa del país. Milers de dones a Darfur han estat brutalment violades i maltractades fins a uns extrems absolutament violents i difícil d’entendre i explicar. Aquesta violència s’ha detectat ja des del primer moment en que va començar el conflicte. Ja hi estem avesats a escoltar frases boniques de totes les organitzacions pels drets humans del món; dels politics; de governs. Sense resultats.

Quan arriba la nit, tres nenes tornen a casa, en realitat al camp de refugiats, una casa temporal, a Salam. En les seves mirades es pot detectar una maduresa gens usual en unes nenes tan petites, perque encara no han arribat a l’edat de 10 anys.

La guerra a Darfur fa crèixer els nens i nenes ràpidament i sense adonar-se’n són ja adults. No han tingut la felicitat de viure com a infants, protegits per la seva família, ni anar a l’escola i jugar amb altres infants. Tot just han d’anar en compte per protegir-se, les nenes per no ser atacades per aquesta ‘arma sexual’ dita violacions permeses i els nens per no ser robats i allistats en uns exèrcits on ells mai haguéssin volgut anar.

La fotografia de les tres nenes que han perdut la seva infantesa.
En l’arxiu la mirada d’una dona víctima d’una guerra que continúa …

I les agències de fotògrafs de guerres i periodistes tanquen per manca de finançament. Els diaris i agències  més importants del món no volen pagar per les fotografíes, ni volen enviar corresponsals perque denunciïn la realitat, la veritat. Es revolucionari, com manifestava en George Orwell i el poder dels grans mitjans mediàtics i econòmics no volen revolucions.
El món no vol veure la veritat; s’ha d’amagar. Ell, ella, ells, elles ho decideixen. La gent ho accepta, no vol veure brutícia.
Com un amic blocaire durant una conversa m’ha dit: ‘No volen oferir diners ni per articles d’opinió ni per fotografíes. Prefereixen tenir col.laboradors que ‘copien i peguen’ generalitats breus de Google, en comptes de crear discursos nous. 

Les fotografíes són d’un fotògraf extraordinari i valent. Va viure quasi dos anys a Darfur. Ell ens ensenya la veritat. Jo he fet aquesta feina (vergonyant?) que ara s’anomena ‘copiar i enganxar’ asseguda còmodament davant un ordinador. 

Stuart Price:  la meva més gran admiració i agraïment.

Després de la meva estada a Caracas, el meu proper desti va ser Nova York.  L’any 1964 treballava en una agència de viatges, i si podíes obtenir l’autorització de la Directora (en el meu cas) era factible aconseguir un bitllet d’avió amb un 75% de descompte. Havia de ser emès, però, amb la mateixa companyia aérea. Primer viatge en avió, VIASA i KLM. Tres setmanes a Caracas i joveneta com era, em vaig dir a mí mateixa : Bé, si estic ja a Amèrica, tot just puc volar fins a Nova York i quedar-m’hi uns díes ! Dit i fet. El vol de la Companyia veneçolana VIASA era ple d’emigrants. En arribar a Nova York, un altre calvari amb la policia. Un interrogatori com el de les pel.lícules; per què vens a Nova York ? Quans díes t’hi quedaràs ? Mostra’m el bitllet d’avió. Quans diners portes ? Coneixes alguna persona a la Ciutat ? Es ferà responsable de tú? Malgrat la meva insistència que jo volia tornar a Barcelona i que només m’hi estaria cinc díes, ho vaig passar fatal.  Viatjar sola té aquests inconvenients ¿? Finalment em van posar el AUTHORIZED five days en el visat del passaport i alegria …. era a Nova York ! La llibertat ! Els gratacels ! Broadway ! Harlem ! West Side Story ! Agafo un taxi per anar al meu al.lotajment – Y.W.C.A -. Primera estafa. Tots els bitllets de dòlar són iguals, excepte el valor, es clar. El taxista un senyor gros, amb la gorra, bigoti, em diu : ‘Five dollars sweety’ …. Pago i surto del taxi. Però,  què has fet somera ? Li has donat un bitllet de 20 Dòlars i no t’ha tornat canvi !!! Maleït sigui … Era diumenge, i Manhattan estava desert, com ara al barri durant el mes d’agost. No vaig esperar ni un minut i vaig començar a caminar … la Cinquena Avinguda …. No gaires cotxes … Central Park …. Però, era a Nova York o m’havia equivocat de Ciutat ?
A les pel.lícules havia vist milers de cotxes, taxis, gent, corredisses, venda de ‘hot dogs’, i em trobo en mig de Manhattan com si la gent hagués fugit, marxat, igualet que a la pel.lícula Wall-E, però tota la Ciutat en peus. Sense adonar-me’n em trobo davant mateix de l’Empire State Building. La meva mirada comença a mirar al cel fins arribar a la punta del tot de l’edifici. Llegeixo que avui es pot visitar i pots pujar amb l’ascensor fins dalt. El meu anglès, aleshores, era de ‘British Institute’,  se’m feia difícil entendre’l, però si que podia llegir i una mica més m’agafa un cobriment de cor :

USD1,50 per pujar en un ascensor !

Cal aclarir …. Any 1964, canvi 1 USD = 60,- ptes. Una entrada de cinema a Barcelona .. 25 ptes. És a dir … 90 ptes per pujar dalt de l’Empire State Building. Vaig pujar. Canvi d’ascensors i amunt, amunt.  Una vegada a dalt vaig començar a mirar les cares dels pocs turistes que hi havíen en aquell moment. La majoria americans. En el fons, cercava a Clark Kent i m’hagués agradat veure’l convertit en Superman, però jo no era na Lois Lane …..

La resta de díes vaig caminar molt, moltíssim per poder veure el màxim; Harlem, Greenwich, Broadway, Rockefeller Center, Times Square, la Biblioteca Central, Central Park, Tyffany’s, Macy’s, Radio City Music Hall, fins i tot vaig pujar a dalt de tot de l’estatua de la Llibertat, dins el mateix cap !
Brooklyn i carrers i edificis amb les escales a la façana del darrere, (la música de West Side Story m’envoltava) botigues de queviures italianes,  parlars diferents, un petit món vivint tots junts en una Ciutat. Els docks i el waterfront .. m’imaginava en Marlon Brando, n’Eva Marie Saint, en Karl Malden, en Rod Steiger.  Visita a l’edifici de les Nacions Unides on vaig poder veure la sala de sessions i ……  botigues de discs, moltes. Vaig comprar discs dels cantants preferits, ‘inèdits’ al nostre país.

Recordo, per sobre de tot, el Central Park. Seure sota un dels milers d’arbres, menjant un ‘hot dog’ i llegint una revista de cinema o un comic de Flash Gordon o Superman va ser per a mí un glop d’aire fresc en mig d’una Ciutat immensa amb molt de ciment, soroll, tràfic … un oasi. 
No he tornat més a Nova York. Les sensacions, si un dia hi torno, no seran les mateixes. M’agradaria poder escriure ‘ New York revisited’ …. Potser l’any vinent ???

Una fotografia de l’Empire State Building des d’un altre edifici amb la pared pintada de graffitis i si mireu en l’arxiu dues fotografies del Central Park, una molt refrescant, durant l’hivern, i l’altra a la primavera. Gràcies companys de TE.

Novament un video dels músics sense fronteres i l’ombra de Bob Marley sempre present ……..

www.playingforchange.com

Un regal ….. m’han enviat un regal i si entreu a la web amb la que he fet un link més avall, ho entendreu.

Les gravacions són perfectes; el sò increïble i els músics escollits fantàstics. Sorprenentment, Barcelona ha estat la Ciutat on més músics han estat escollits.
He triat la cançó  STAND BY ME i tots els intèrprets i músics els he trobat excepcionals.

En aquestes tardes de calor, de ‘ferragosto’, anar cercant i escoltant bona música, sense fronteres, és tot un plaer.

Disruteu com ho estic disfrutant jo mateixa.

http://www.playingforchange.com 

Quatre anys …… el temps vola, per això tot mirant el mar des de Montjuïc i els vaixells que esperen fora el port, m’imagino un viatge llarg salpant des de Barcelona, amb una parada al Moll on m’han dit que hi ha una cuinera de categoria, però és amb el seu hidroavió volant i no podrà embarcar. Uns fufluners baixen al port i em desitgen un bon viatge. Una paradeta a Ciutat, en una illa del Mediterrani, per convidar als amics a pujar a bord i fer un soparet i beure aigua fresca. Abans d’entrar al Canal de Suez, potser faré una altra paradeta en un port prop de la Ciutat eterna. Un altre soparet, un tumbet o pasta ?
El canal de Suez es tota una aventura. El vaixell va navegant i pots veure el desert, la sorra, i també el color verd de la vegetació. Es navega lentament fins arribar al Mar Roig. En sortir he de parar en compte. M’han informat que els ‘pirates’ ronden per aquests mars, però si no porto res de valor ! No crec que vinguin. De totes maneres he organitzat unes guàrdies durant la nit, ‘just in case’. 
Yemen, Oman i el Golf d’Aden i enfilo mar obert per l’Oceà Índic. Fa vent, i no hi ha millor goig que navegar a vela.  Els vents em portaran tot just a les illes Maldives i passant per Sri Lanka, entro a la Badia de Bengala i faig una parada a Sittwe, Birmània. La ciutat de les espècies. Encara em queda temps per anar fins a Mrauk-U i admirar els temples, les pagodes, les stupa, la boira misteriosa que les envolta.
Per el Mar d’Andaman el vaixell navega per un corredor estret entre la peninsula on es troba Singapore i la illa de Sumatra. Indonèsia és un país d’illes i més illes. Just a la punta on és Singapore, la gran metròpoli plena de llum i colors,  enfilo el Mar del Sud de la Xina, nom que als vietnamites no els agrada gens. La illa Phu Quoc i aviat el delta del Mekong. En la llunyania puc veure Ho Chi Minh City, l’antiga Saigon. Sóc molt a prop ja del destí final del viatge.
Entro ja al Golf de Tonkin i la badia de Halong s’obre davant els meus ulls.

Ja he tornat. Halong una de les meravelles del món. Cerco un illot solitari. Fondejo.
El poble flotant de quatre cases és just al costat. La hospitalitat es ben coneguda en aquests entorns. Mentre tinc una tassa de te a la meva mà, miro el mar d’un color verd maragda que fa mal als ulls. El sol aviat s’amagarà i els colors van canviant.

Sí, avui, dinou d’agost, la meva imaginació vola i vola novament fins a Halong. Aquest any, però, en un viatge en vaixell. Es el que li agradava.

Amb aquesta calorada, millor quedar-se a casa, on encara corre una miqueta d’aire i anar recordant i llegint notes. De sobte vaig recordar els meus primers viatges a ciutats lluny del nostre país.  Quan de temps ha passat ? Trenta, quaranta anys ?
El meu primer viatge en avió va ser a Caracas. Havia de passar el Nadal de l’any 1963 amb els  meus tiets i cosines. Necessitava un visat d’entrada i vaig anar al Consulat de Veneçuela el mes de setembre. No me’l van autoritzar fins el mes d’abril de 1964! Celebrar el Nadal amb els tiets i les cosines se’n va anar a orris.
Els tiets van marxar a Caracas en vaixell, i el viatge va tenir una durada de tres setmanes. En arribar a La Guaira la meva impresió va ser la calor, un aire càlid del Carib.
” No agafis cap taxi si no ens veus …. Et poden segrestar  (¿? ) … Et feran pagar una fortuna … Tú espera’ns ” Aquests van ser els consells que em varen escriure en una carta. Però sí eren allà esperant-me. Per primera vegada un familiar arribava a Caracas! Abans de sortir, la policia em va fer un interrogatori llarg, per assegurar-se que no em quedaria al país.
Segona impresió: Uuuff, quin cotxe, un Oldsmobile de la General Motors de l’època, crec que era de l’any 1956. Pulit, net, brillant, sumptuós. El tiet A. li agradava tenir els cotxes impecables. Circular per una autopista !
Velocitat a més de 120 kms/hora …..  Però, existíen les autopistes ? Viaductes, ponts i pujada fins arribar a la gran metròpoli a quasi 1.000 d’altitud. El Monte Àvila de 2.000 m vigilant la ciutat. Una selva immensa, una vegetació mai vista i …… els ”ranchitos” que cobríen la major part de les muntanyes i on vivíen la gent pobre, els nadius. Barris molt i molt grans, semblants a les barraques de Montjuïc o del Somorrostro.
Però el Oldsmobile enfilava per unes avingudes espaioses, elegants, i els barris de la gent benestant deixàven enrera els ‘ranchitos’.

Una altra impresió: No hi han voreres ? No es pot passejar per aquesta ciutat ? Tot està pensat per l’automòbil. De tant en tant podía veure uns parcs fantàstics, com el Parque del Este, una meravella.  Arribem a la plaça on vivíen els meus tiets. Un apartament magnífic en un edifici ben construït. Va aguantar molt i molt bé el gran terratrèmol de l’any 1967. He de dir que els meus tiets van treballar de valent, estalviant molt i molt; el tiet fent de mecànic en el seu propi taller, especialitzat en jeeps Willys i cotxes esportius britànics i la tieta de minyona i cuinera a casa d’una família ‘criolla’ una catalana de La Bisbal de l’Empordà casada amb un home molt ric veneçolà. Les meves cosines van nèixer a Caracas. 
Un  dia mentre mirava la televisió i els famosos ‘culebrots’, uns petards em van distreure. La tieta em va cridar esvarada ….  ‘a terra,  són trets de bala’. El perill era que podien entrar per les finestres obertes. Sí, eren trets de bala, un atracament a la botiga de baix del carrer, corredisses, ferits i persecució ‘a l’americana’ ….
En aquell any el dictador Marcos Perez Jimenez governava el país amb mà de ferro.

Però Caracas era una ciutat alegre, lluminosa i en un tres i no res amb el cotxe podíes anar a les platges de La Guaira, o en un jeep Willys podíes pujar pel mig de la selva i trobar una flora increïble; fins i tot cafè que el podíes veure crèixer en un racó de la selva. Passejar per el Parque del Este i fer un petit picnic era tot un goig.

Anar a casa dels amics i fer una barbacoa;  tot era divertit, alegre, no semblava que els emigrants ho passésin malament . Havíen marxat o fugit d’un país pobre, sense futur, i es trobàvem en un país jove, novament amb un dictador, però un país ric ….. el petroli.
I ells amb moltes ganes de treballar i construïr-se un futur i per què no? tornar a Barcelona mostrant el que havíen aconseguit.
M’estimo moltíssim la meva família. No van renunciar mai a les seves arrels, però sí que van ser i són agraïts a una terra que els va donar treball, vida, il.lusions. 

Caracas va ser com una finestra oberta al paradís per una noia que encara no havia arribat als vint anys. Un somni fet realitat; el que llegia a les revistes i els llibres i comics d’aventures era veritat; cotxes sumptuosos, hotels de luxe, platges paradisíaques, jungles salvatges, animals perillosos, aigües calentes; taurons; temperatura primaveral tot l’any, fruites tropicals, una llengua castellana ‘diferent’, televisió.

Però … per on podies caminar ? Havia d’agafar sempre el cotxe ? (És clar que la gasolina no els costava quasi res …..). I el transport públic? I les voreres ? I les pistoles ? I els barris sense cap mena  de serveis que rodejaven la gran ciutat ?

Els meus tiets ja m’ho van dir fa més de quaranta anys: ” Quan la gent dels ranxitos baixin a la Ciutat, tot s’haurà acabat. I un día això passarà. Quan i com, no ho sabem, però passarà’.

Les vacances són per descansar, o viatjar, o pujar muntanyes, o fer grans travesses, o navegar, o prendre el sol a la platja, fer submarinisme, fer el mandra, gaudir de temps per estar amb la família, trobar-se amb amics, conèixer ciutats, pobles, llocs increïbles …. o quedar-se a casa, disfrutant del silenci, llegir, escoltar música.

Bé, sempre tens moltes coses a fer.

A la muntanya, més concretament a Oô, Pirineus, m’agrada fer ‘passejades’, perque és així com ells ho anomenen quan el camí es amable, gens costerut, travessant el bosc, vorejant els rius, descansar en un prat sense pastures.
Oô, però també sap oferir distraccions als estiuejants que lloguen cases velles, ben acondicionades. No hi han segones residències. Han aprofitat part del prat a la vora del riu per fer una pista de frontó, dues de tenis, un petit camp de basket i futbol, un bon jardí de gespa fresca i parc infantil. Hi ha un rètol que diu ben clar: ‘ Instal.,lacions reservades per els habitants d’Oô i els seus estiuejants’. No es paga …. 
Travessant el riu en direcció a la Val d’Astau, ens trobem amb la piscifactoria dels Palacin (pronunciat en francès no em sona gens bé…). Les truites viuen molt bé en aquest indret en les aigues fredes, clares, netes, transparents que baixen dels llacs d’alta muntanya.
Els avis van fugir després de la guerra travessant aquestes muntanyes des de l’Aragó i s’han quedat. Hi ha molta gent que viu en aquestes contrades, els Farrús, els Bardagí, els Rives. Na Marie m’explica com veien arribar a gent en unes condicions lamentables després de passar a França per aquestes muntanyes cobertes per la neu. Els van oferir al.lotjament, menjar calent i van continuar el seu camí a un exili no desitjat. Molts van continuar fins a Tolosa i d’altres es van quedar a Banheres.

A mí m’agraden les passejades. Enguany vaig descorbri-ne una de nova. Passat el col de Peyresourde i durant la baixada ens trobem un encreuament a la dreta on podem llegir el nom de ‘Mont’. Arribo a l’entrada del poble. Sempre trobes un aparcament preparat.
L’esglèsia és molt i molt bonica i les vistes panoramiques de la Val Louron fantàstiques.
Veig un indicador amb el no. 4 i segueixo aquest camí. Planer, amb alguna pujadeta senzilla i amb molta ombra perque el bosc es preciós. Les flors vora el camí inigualables.
Uns cards preciosos; grosselles, falgueres a dojo, maduixetes. Veiem una petita esglèsia; Saint Calixte, un petit barri, tres cases, del poblet Cazeaux Trechet.
Arribem al final del camí;  bé, podríem haver continuat fins el poble, però ja ens estava bé la decisió de quedar-nos a Saint Calixte una estona. 
Tornem a Mont per el mateix camí. En arribar volíem anar a fer una visita a la granja on venen formatges i llet. Vam decidir que prop d’Oô tenim el poble de Poubeau.
El matí ja ens ha passat i quan tornem a casa, ja serà hora de fer el dinar. Dins a casa s’està fresquet, són cases fetes de pedra i la calor no apreta gaire.
Una migdiada d’estiu, llegir una mica i som-hi tornem a fer una pasejada més curta, o anem a seure al pati de veïns i xerrar amb na Marie i en Hilaire, mentres bebem un ‘pastís’  i mengem uns cacauets. 

Encara podem sopar fora, al jardí, sota les estrelles. Aquesta es una altra meravella de l’estiu. Un cel clar, esplendorós i quantes, quantes estrelles. Estirada sobre la gespa no et canses d’anar mirant el cel.
Un dia més que ha passat, com un sospir. Demà potser farem una ‘randonnée’ que ja es un passeig més llarg i més costerut ……