No tenim somnis barats

lottery-429475_640

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Hi ha loteries que com diu el tòpic, distribueixen premis per «tapar forats». N’hi ha, però, que fan servir com a esquer premis multimilionaris, premis amb una colla de zeros tants que els qui encara ho tradueixen en pessetes acaben per agafar vertigen. Aquests premis es publiciten mitjançant spots que dia i nit, sigui a través de la ràdio sigui a través de la televisió, repeteixen fins a la sacietat cançons i frases del tipus: No tenemos sueños baratos, Ay si te toca, ¿Qué harías si te tocara la Primitiva?….

En ells sempre apareix gent «normal», tirant a «senzilla» que expressen desigs i anhels que res tenen a veure amb «tapar forats», sinó que parlen de iots privats, joies, viatges impressionats, mansions amb nom, etc…  Sí, exactament, parlen de la vida que porten aquell 1% de la població mundial que segons el darrer informe d’Oxfam Intermón posseeix més riquesa que el 99% restant.

Potser no podem fer de l’anècdota categoria, però per aquells que veiem en la publicitat alguna cosa més que no un divertimento innocent, no ens pot deixar de sorprendre que en un spot es plantegi com a horitzó o ideal un nivell de vida tan allunyat de les persones a qui va dirigit l’anunci. Implícit a un missatge d’aquest tipus sembla haver-hi el fet d’assumir com a irreversible una desigualtat creixent i sembla situar la loteria com a l’única manera de poder saltar l’abisme social.

Foessa, en el seu informe de l’any 2014 parlava de l’evolució del nivell d’integració de la nostra societat durant els anys 2007-2013. Les dades eren clares i inquietants. El nivell d’exclusió severa i moderada afectava ja a més d’un 25% de la població (1 de cada 4 persones), i la integració precària creixia del 33% (2007) fins al 40% (2013).  Només un 34% de la població tenia un nivell d’integració plena. Foessa posava doncs, xifres al que s’ha anomenat com a «aprimament» de la classe mitjana degut al creixement del precariat i l’exclusió social.

Davant d’això ens trobem en la disjuntiva d’intentar recuperar nivells d’integració i desigualtat anteriors a la crisi, no pas satisfactoris però almenys més esperançadors, o bé obrir un horitzó de dualització social tan gran que només sigui superable gràcies al fet que ens toqui un premi multimilionari.  Repeteixo que el més greu de tot plegat, és l’assumpció per part d’una base àmplia de la nostra societat d’aquest estat de coses com a permanent i irreversible, com si conceptes com «ascensor social», igualtat d’oportunitats, redistribució de la riquesa, drets socials… formessin part d’un mite antic i estrany, històries de gent més gran. L’assumpció en definitiva de què el nivell ideal sigui el nivell de vida de l’1%, i que per tant, tot es juga no en intentar construir una societat més igualitària sinó en intentar pertànyer a la minoria afortunada.

M’agradaria que algun publicista fos capaç d’idear una campanya ben diferent. Jo tampoc tinc somnis barats i encara menys fàcils, però encara ens queda el dret a somniar en una societat diferent, més justa i solidària, on es pugui viure dignament sense necessitat de què et toqui cap loteria.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*