De solanes i obagues

Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l’enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d’una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig… Aquesta setmana ho reconec, m’hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d’uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure’s el barret.
Que el candidat guanyador parlès  per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l’endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.

Al nostre Estat, en canvi, totes les “alternances” han estat tocades per escàndols o fets dramàtics. La corrupció i els GAL va
acabar amb el primer i llarg govern socialista,  i la mala gestió i l’engany del 13
de març va ajudar a una inesperada victòria socialista. El PP va mantenir la flama
encesa de la ilegitimitat del govern fins ben avançada la primera
legislatura, i només en aquesta segona de Zapatero que estem, han estat capaços d’una “certa serenitat (crisi econòmica hi ajuda!). I el nostre petit
país? La primera alternança va ser de tot però menys tranquil.la, i
encara ara es parla de “reconstruir el país” com si tripartit i
terratrèmol fossin paraules semblants, i com si fos un pecat reconéixer la feina de l’altre. L’abús d’aquest tipus de llenguatge ja sigui tremendista o messiànic fa mal perquè ja ningú se’l creu.

Per això he envejat aquesta
setmana el Xile de la democràcia, no pas per qui ha guanyat, sinó per
com han portat tot el procés els uns i els altres. L’orgull dels xilens
està ben inflat, i és que amb uns polítics així, i una democràcia així,
un poble pot respirar més o menys tranquil. Fins i tot, quan l’ombra de la dictadura és encara ben allargada. El polítics no són la
panacea ni la solució de tots els mals, però tampoc haurien de ser el
principal problema. I sinó que s’ho facin mirar.