Parlem de tu, dos anys després

Com passa el temps. I tot i això hi ha imatges que sempre tinc presents. Cada dia.

Però el que més em sobta és com es recol·loquen els records, que van posant-se en el lloc on han de quedar per sempre, deixant pas a noves etapes sense deixar de fer palesa la seua emprempta.

Trobar a faltar no ho acaba de definir. El dol, començat aquesta mateixa matinada d’ara fa dos anys -o potser, fins i tot, uns dies abans, quan ja es sabia que era inevitable-, és llarg i complicat. I tindre present el que vaig poder compartir, el que vaig aprendre, el que vaig viure i el que vaig sentir forma part del procés.

No és pena només. És també alé de vida, per paradòxic que puga semblar. És saber que això són quatre dies i cal gaudir-los el millor possible, sense fer mal a ningú però mirant de no perdre’ns el que ens fa somriure. Ens ho devem. Els hi devem.

Recordar és reviure, però no necessàriament per entristir-se. Aprens a valorar la sort que vas tindre en poder comptar, encara que durant no tant de temps com hagueres volgut, amb una persona tan especial a la vora.

I, de nou, em sembla que ningú no pot expressar-ho com Martí i Pol:

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge s’han convertit en el meu homenatge particular…).

Mirades de Grècia (5): EXODOS

A mi que m’agrada jugar amb les paraules, les lletres i les traduccions, m’ha encantat enfrontar-me al repte de tractar de desxifrar el grec. Tot i no haver-lo estudiat mai, ni l’antic (vaig fer allò que en deien ‘lletres mixtes’, amb llatí i mates, però sense grec) ni el modern, abans del viatge em vaig fer amb un breu vocabulari bàsic i un llistat per transcriure’l.

I m’ho he passat bomba descobrint com escriuen ‘calamari’, ‘mousaka’, ‘tzatziki’ o ‘pasititzio’, però sobretot he gaudint quan trobava paraules que em recordaven les meues d’una manera o una altra.

I que la sortida es diga ‘exodos’ és una passada!

Mirades de Grècia (4): els gossos de l’Acròpolis

A Atenes és ple de gossos sense amo. Com ací pot haver gats en alguns indrets, però en versió gos. I no un ni dos. Molts, moltíssims. Sobretot, per l’Acròpolis. Als peus del Partenon, a l’antiga àgora o pels camins amb pins i oliveres te’ls trobes ben repantigats prenent la fresca.

Què mengen i de què viuen és un misteri. Però que allò és sa casa ho tenen claríssim. I fins i tot els deixen acostar-se més a les restes arqueològiques que no a les persones!

Mirades de Grècia (3): tres en una moto

De motos n’hi ha a grapats, per tota Grècia. De les dels grecs i de les llogades pels turistes. Grans i xicotetes. Flamants i destartalades.

Però no és això el que m’ha sosprés, sinó les maneres de viatjar-hi. El casc sembla ser absolutament optatiu i, de fet, gairebé ningú no el porta. No fa tant de temps, ací també passava. Però -com canvien les coses!- veure-ho ara (segle XXI, Unió Europea…) em va sobtar moltíssim.

Com també em van sorprendre imatges que m’han recordat coses que fa un quart de segle ens eren habituals. El repartidor d’ous en moto. El que porta la dona i les maletes a un ciclomotor. Motorista i gos. I, diverses vegades, el que veieu a la foto: tres persones en una moto. I semblen anar-hi còmodes i tot, tu.

(Ma mare té una foto de xicoteta on ixen el conductor d’una lambreta i sis, sis!, xiquets que portava així a l’escola. Jo l’he vista!!!)

Back home… but not for long!

Acabe d’arribar a casa des d’Atenes, després d’una vintena de dies fantàstics per les Cíclades, gaudint del sol, les platges, les postes de sol, el menjar, la tranquil·litat i la companyia. I de no tindre internet ni tele, ni saber com qui diu què ha passat pel món, i de comprovar que això és part de fer vacances de veritat.

En breu, les reflexions d’algunes de les coses que m’he trobat pel camí. Ara és hora de descansar (els vols de matinada em deixen ben desubicada), de buidar maletes i fer rentadores.

En una setmana m’enlaire de nou, aquesta vegada cap al Riu de la Plata. Mentrestant, no pense estar massa queteta: he de baixar i pujar de València, mirar de gaudir de Barcelona uns dies i, si pot ser, fins i tot escapar-me a alguna platgeta de les bones de Tarragona.

Aquest estiu és dels de no parar! O, com diu ma mare, no se’m caurà la casa damunt, no.

Rumb a les Cíclades

Maleta feta. Ha costat, però no per la roba, que la tenia triada en un pis-pas, sinó pel que podríem anomenar entreteniments: els llibres (quins? quants?), la càmera réflex, el netbook, els carregadors…

Però ja està. Tot empaquetat i enllestit per agafar un avió aquesta nit que em portarà a Atenes, i sense eixir de l’aeroport, agafar-ne un altre cap a Santorini de matinada. A partir de demà, vint dies de sol, platja, llegir, snorkel, llegir, platja, migdiada, snorkel, llegir…

Crec que mai no he fet unes vacances tan llargues i amb tan poca concreció en la programació. Veurem com va. Si trobe wifi, ho aniré explicant. Si no, a la tornada.

Bon agost a tothom!