Chào ông Viêt Nam

Ahir dissabte es va organitzar un pícnic en un lloc absolutament de conte de fades, diferent, amagat, musical. Fins i tot el soroll dels avions aterrant i enlairant-se ni els sentíem, no ens van produïr cap daltabaix ni van empitjorar els nostres tímpans.

Exactament no sé si erem vint o vint-i-cinc persones. Era la primera vegada que formàven part de la casa; jo ja havia visitat aquest racó d’altres vegades amb M. Ella hi va viure amb la família durant anys, temporades més llargues a l’estiu, però la casa era oberta tot l’any. Les escoles …. Aquesta va ser una casa pensada per el seus pares, enginyer ell, i un arquitecte que aleshores vivia a Amèrica del Sud. Entre els dos tècnics, la mare va ser la veritable protagonista, a l’ombra, per aconseguir el que veritablement fa falta en una casa d’una família nombrosa. La seva ‘direcció d’obra’ va ser fonamental. Malgrat la distància, i sense e-mail ni internet, les cartes, els plànols, la feina a fer es va anar desenvolupant lentament. Una idea era acceptada per tots tres la mare, l’enginyer i l’arquitecte, la casa havia de formar part del paisatge, ser un element més, no destorbar, no trencar. Espais, grans, però fàcils d’accedir-hi; unes teulades ondulants com els pins de la pineda que envolta la casa; tot estudiat, senzill, musical, poètic. Una sala gran on es podía organitzar concerts de música, audicions de música en discs de vinil, els DJ d’abans, llegir, jocs de taula; espais on els infants podíen viure en llibertat (eren família nombrosa);  correr fins la mar a un parell de minuts de la casa; perdre’s per el bosc.

Caminar i jugar per la teulada allargada i ondulada de la casa. Ahir també va pujar la gent a la teulada i des de dalt veure la mar, tranquil.la, lluminosa. M. expicava i explicava tot el que la gent volia saber, conèixer d’aquest indret, tot just prop d’una pista, la tercera, d’un aeroport que ha anat engrandint-se al llarg del temps i ‘colonitzant’ una granja de vaques lleteres i agrícola anomenada La Ricarda. El progrés i continuar construint, ara una depuradora, i altres construccions per no patir de sed aprofitant l’aigua de la mar; els campings Toro Bravo, La Ballena Alegre, Tropical ja no hi són.

Ànecs i d’altres ocells volant per trobar un aixopluc prop de l’estany de La Ricarda.
Pinyes i més pinyes per anar omplint el cabàs i encendre el foc. I un dia bonic, assolellat, poc vent, un dia perfecte per fer un pícnic al jardí davant de la casa. Com els d’abans o com el de la pel.lícula de Joshua Logan, encara que en S. no va poder venir. És massa luny per arribar-hi a temps.

Tothom va treure les carmanyoles, les postres, els termos de cafè, bombons, tot fet a casa, excepte els tortells, que competien per veure quins eren els millors; un pastís de quallada, guacamole, truites, carn i rap arrebossat, amanida amb laphet birmà, ous farcits, un pa de briox enorme farcit de pernil, tomàquet, formatge, croquetes, un flam exquisit, uns cookies fets a casa per una novaiorquesa, crestes, amanida de pasta i més coses. Tots al voltant d’una taula de pedra, al jardí, amb una gespa impecable i amb les mirades continuament contemplant la casa i sense adonar-nos del soroll dels avions.

Un Laphroaig al final, després del cafè i un bombó. Gent de bata blanca, mestres, jubilats, joves emprenedors, àmbit social, agroecològic, audiovisuals, de lletres, restauradors, ornitòlegs, mestresses de casa, lletraferits, amants de la música, de l’esport; es va parlar de tot, un día de reflexió perfecte. Cal pensar en l’endemà ?

Viure els moments, tornar a casa, a l’habitat habitual de cadascún, recordar aquest pícnic i les hores passades tots plegats.

Gràcies M. i la fotografia de la casa i algún detall de l’interior en l’arxiu. Arquitecte Antoni Bonet Castellana. Casa Gomis dins la finca de La Ricarda, 1953-1963. El Prat de Lobregat.