Birmània: Primer la burocràcia; després l’ajut.
Lluny de fer front a la tragèdia i tot el que els pot passar a Birmània (per exemple els habitants del delta de l’Irrawaddy ja hauríen de començar a sembrar l’arròs ) la burocràcia que està imposant el general genocida per tots els que volen entrar al seu país i ajudar, i també per els mateixos birmans, és alguna cosa més que signar documents i rebre autoritzacions; és anar allargant el genocidi i la caiguda lliure d’un país veritablement encerclat per aquest dictador i la junta. Torno a reclamar el principi de responsabilitat de protecció que les Nacions Unides contempla i que el Consell de Seguretat ha de votar. Xina i Rússia si ho oposen una i una altra vegada. Els veïns Índia i Tailàndia segueixen éssent els grans aliats de la junta.
Ja ho vàrem constatar en la revolució dita del ‘safrà’ el propassat setembre 2007 i el resultat va ser ferits, morts que no ho sabem de cert i empresonats com a ‘presos politics’. Els estrangers, cooperants, per poder viatjar a Birmània, avui, han de omplir papers i rebre autorització de TRES MINISTERIS: Ministeri de Defensa, Ministeri d’Afers Exteriors i Ministeri d’Afers Socials. Els birmans que volen anar al delta de l’Irrawaddy per ajudar, necessiten uns permisos d’una oficina recentment oberta. Els que hi van són empresonats. D’aquesta manera la Junta va posant obstacles a que súbdits birmans rebin ajuts directament de l’exterior i així els poden centralitzar i controlar en una altra oficina de nova constitució amb un nom llarguíssim: Subcomité de Rehabilitació i Reconstrucció depenent del Comité Central d’Ajut Nacional i les seves oficines i delegacions en els diverses pobles encara existents al delta de l’Irrawaddy. La FAO ha demanat un mínim de 5000 búfals d’aigua per ajudar als supervivients i al poble de Birmània per començar amb la sembra de l’arròs. Però, jo em pregunto; han recuperat tots els cossos de les persones que van morir, dels búfals, dels ànecs, dels pollastres, dels gossos ?? Han reconstruït les cases ? Hi ha pobles que de 500 habitants, només han pogut sobreviure 20 persones o de les 400 cases només en queden 10.
Una vegada que em vaig fer amiga dels gitanos i vaig conviure una setmana amb ells (era l’estiu del 1998, l’any que va sortir El Canvi) vaig voler saber com és que són tan devots, en general. No sempre són catòlics, sinó que moltes vegades són protestants (de gitano budista encara no n’he conegut cap). Em digueren que a Son Banya els únics que s’hi acostaven eren els capellans, per ocupar-se dels nins. Ells els ensenyaven de llegir i escriure, els duien a les colònies i, amb una paraula, els donaven una mica de consol.
Amb aquestes mostres que estan tan a la vista, i amb unes altres que fa estona que són visibles als Estats Units d’Amèrica, on hi ha una beatura molt arrelada, la lectura que cal fer-ne és la següent: del govern, no n’espereu res de bo; això de l’estat del benestar, són beneitures que varen inventar els francesos. Per qualsevol avatar imprevist, haureu de tirar mà de la beneficència.
La beatura ianqui és això. Suposem que t’hagis d’enfrontar a una mastectomia. T’agafa pànic i comences a córrer cap a la teva parròquia, on de seguida et posen en contacte amb d’altres dones del mateix barri que han passat per aquesta experiència. I elles vénen i t’expliquen com va, et fan costat i t’acompanyen a la químio.
Vat aquí la devoció d’on surt, roseret.