Avui: Sis mesos 1 OCT’17 – Ni oblit ni perdó

 

 

Continúa la lluita i la resistència. I sempre, sempre, sempre al carrer o escrivint cartes o davant de les institucions, sense defallir :

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS I RETORN DELS EXILIATS A CASA:

Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Josep Rull, Jordi Turull.

Sis mesos. Sí. Ens ha canviat les vides aquell 1 OCT’17. Tot ho ha canviat. El començament del nostre futur, ara sí, ens lliga a una responsabilitat de país, de dignitat, de llibertat, que no podem foragitar. L’1 OCT’17 vam defensar les escoles, les urnes, la democràcia, la llibertat, la nostra dignitat com a poble. Ens volen trinxar i no saben que som llavors. Ni oblit ni perdó.

Retorn del 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont i el seu Govern. Els volem novament al Parlament. Els volem a casa per fer el que els vam dir de fer, governar.

 

Fer fora el 155. Viure a la República de Catalunya. I com diu en David Fernández:

—- Resistir l’excepció i desobeir la violència requereix estar sempre dempeus. I sempre, sempre, en peu de pau.—-

S’ha desfermat una arbitrarietat judicial en forma de venjança, violència policial contra la ciutadania pacífica i repressió i empresonament dels nostres polítics i de la societat civil. Davant tot això, no és possible mirar a un altre costat i va per a tots aquells que es diuen equidistants. Qui no es posa en contra de la injusta i mala justícia, es posa al costat de qui la comet. Així de clar.

 

I llegint en Xavier Antich, ens recorda que Hannah Arendt, la pensadora política més important de la segona meitat del segle XX, ja va mostrar que el ” poder i la violència són oposats; on impera l’un, l’altre hi és absent”. L’exercici de la violència, segons això, no mostra la força del poder, sinó justament, ben al contrari, la seva impotència.

I no ens equivoquem, on hi ha exercici de la violència, per ‘mitigada’ o ‘proporcional’ que sigui, el poder ja ha desaparegut, quedant-se només amb la força.

I continuem, seguim dempeus, sense defallir. Al llarg dels meus més de 70 anys, els he vist de molts colors, però mai m’hagués imaginat tornar a les dècades de lluita per viure en llibertat i democràcia. No han passat els anys. El reino de espaÑa no ha evolucionat gens ni mica. Els franquisme és viu. Controla. No vol deixar el poder. Són mala gent.

El nostre somni, el nostre desig, és marxar. Ni un pas enrere.

Endavant les atxes !

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *