Chào ông Viêt Nam

En els meus apunts de l’any passat, ja vaig informar que aquest any es celebra el centenari de la pujada i baixada del Tourmalet en el Tour de França. – ACÍ –

I com ho celebra l’organització ? Doncs pujant el Tourmalet DUES VEGADES !!!!

La primera durant l’etapa de Bahneres de Luishon a Pau, el día 20 de juliol, passant per tots els cols : Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Aubisque.

La segona de Pau amb final d’etapa al mateix Tourmalet, passant abans per el Soulor, el día 22 de juliol.

És a dir els ciclistes pujaran i baixaran per les dues vessants.
Ben pensat, però ….. quina bestialitat ! M’imagino la gentada que hi haurà aquests dos díes al Tourmalet. De ben segur que la gent arribarà dos o tres dies abans, i ferà acampada.

Sempre he seguit el Tour, ja des de petita. I sobretot m’ha admirat sempre aquests ciclistes escaladors i per a mí la muntanya màgica ha estat sempre el Tourmalet, molt més que els mítics Alps. Sempre llegia les ‘volades’ muntanyenques d’aquell ‘lechuga’ posteriorment convertit en una ‘àliga’, anomenat Federico Martín Bahamontes. Un tipus anàrquic, excèntric, genial, bocamoll, estraperlista, malacarós, individualista, poc amant de treballar en equip i de les reaccions més inversemblants que una es pugui imaginar. Des de l’any 1954 fins l’any 1965 va córrer deu Tours, en va guanyar un i va ser el rei de la muntanya en diferentes ocasions.
(Però he de confessar  que a mí m’agradava més en Charly Gaul de Luxembourg o en Hugo Koblet de Suïssa, mooolt guapos tots dos …… )

L’any 1954 el Tour sortia d’Amsterdam. Era la primera vegada que pujava en un avió. Un cuatrimotor. Sortida de Madrid a 2/4 de 9 del matí. Primera escala a Barcelona, on pujaríen més ciclistes. Segona escala a Frankfurt i arribada a Amsterdam a 1/4 de 8 del vespre. Per ser un bon ciclista hi ha que passar gana de dones; cal ser esclau i no caure en tentacions ….. ell que va tenir fama, i molt ben guanyada de faldiller i de ser un veritable garrepa.
El seu pare va ser ‘peón caminero’, camperol a sou, anar fins a Madrid a buscar i trobar menjar o feina durant la guerra i venent fruita en un mercat de Toledo. La mare, dona de fer feines a les cases de la gent rica, i utiitzant la bicicleta en els seus desplaçaments ja prenyada del seu fill Federico. El tros on treballava el seu pare, els republicans van instal.lar canons per matxacar l’Alcazar del General feixista Moscardó. Federico, un nen aleshores de set anys, tot ho mirava encuriosit, aprenia de la vida. Era molt prim, un xicot famèlic amb les fibres de la postguerra. Com va treballar de repartidor utilitzant sempre la bicicleta, les pujades i baixades se li donàven bé, per un noi de 1,78 m d’alçada i només 52 kilos de pes.
Va ser un estraperlista de primera, un art que mai va abandonar. Quan corria els Tours, abans passava per Barcelona. Comprava guants per vendre’ls als participants del Tour. Sabía de la seva qualitat i tots els volíen. Durant les nits quan eren als Hotels  amb la seva llibreteta anava a les habitacions dels Anquetil, Geminiani, Gaul;
Ei, sóc en Bahamontes; els guants ! Es va convertir en el distribuïdor oficial !!

En un petit port de La Romayère va arribar amb molta avantatge de la resta del grup; era un dia calurós; va baixar de la bicicleta, es va comprar un gelat i va seure tranquil.lament fins que se’l va acabar i com les baixades no eren el seu fort … aviat el grup el va atrapar!! Ell sempre va explicar que en una baixada per la carretera de Montserrat va caure dins un bancal ple de cactus !
En un altre Tour a dalt del cim del Tourmalet l’esperava la seva dona, na Fermina; ja li tenia preparat el dinar; turmes de toro i per beure sang del mateix animal … dopatge natural d’aquells temps!! I quan arribava a l’hotel després d’una etapa, ja sabíen que havíen de deixar-li un entrepà de pà amb tomàquet i pernil i oli verge d’oliva !

Odiava a Bernardo Ruiz d’Oriola i Luis Puig, de València,  que va ser director de cursa i membre destacat de la Federación Española de Ciclismo. En un tour, corria amb els seus ‘enemics’ declarats en Bernardo Ruiz i de director en Luis Puig; doncs bé, aquest últim li va fer posar una injecció, mal donada, per apaivagar el dolor del colze. Com li feria encara més dolor, en una etapa abans d’arribar als Alps, va baixar de la bicicleta, va seure i es va negar a continuar.
Luis Puig li va preguntar que li passava: Cap resposta. Tothom pendent d’ell, fins i tot en Jacques Goddet: El ciclista que sempre animava la cursa, i era allà assegut !!

Preparad la bicicleta que Bahamontes vuelve a subir. NO, coño, he dicho que no !
Hazlo por tu madre: NO. Por Fermina: NO. Por España: NO. Por Franco: NO.
Li va explicar a un periodista francès el que li passava; la maleïda injecció al colze.
En Luis Puig li va cridar : Huye, Federico. Cuando te pongas los pantalones largos te saldrán tetas y empezarás a dar leche.
Aquella mateixa tarda va agafar un bitllet de tren, tercera classe és clar i va tornar a casa en mig d’una campanya ferotge en la seva contra.

Són històries del Tour de France que tot just acaba de començar, i que els periodistes Carlos Arribas, Sergi López-Egea i Gabriel Pernau van deixar escrites en un llibre distret, d’estiu, recomanable, ‘Locos por el Tour‘, però que en el fons vas recordant la foscor, la negror d’unes époques que no voldríem veure mai més.

Penso en els sentiments de llibertat que havíen de sentir aquests ciclistes pujant i baixant el Tourmalet a l’altra banda dels Pirineus; respirar aires nets, sentir-se àligues en llibertat, no per ‘decreto-ley’.

Per molts anys Tourmalet !