Nit de cinema – Cinema Paradiso
Aquesta matinada s’organitza la cerimònia dels Oscars. No la veuré, i crec que serà la primera vegada en molts anys. No en tinc ganes, senzillament. Escoltaré la ràdio, potser o a l’endemà veuré les imatges i els videos per la blocosfera mundial.
Això no vol dir que no m’agrada el cinema … i tant ! Ha estat sempre, i sempre ho serà, un dels meus refugis. Hi han pel.lícules que són de ‘culte’ i em considero, ara, una admiradora absouta de Clint Eastwood. ‘El padrino I, II i III’ me les miro dos cops l’any, com a mínim; ‘My fair lady’ per no perdre el gust al cinema pur i continuar perfecccionant l’anglès; ‘ Dos a la carretera’ per viure una vida en parella; en Dude del Gran Lebowski per pura enveja i tantes i tantes … però, finalment sempre acabo amb ‘Cinema Paradiso’. I ves per on, en el poblet de Lonstrup a Dinamarca, em trobo amb una sala de cinema, reconvertida en cafè i centre per a joves. Immediatament em va recordar el cinema de Giancaldo. Ho podeu comprovar en la fotografia. Pintat de color blau i amb la mateixa façana que el de la pel.lícula.
Avui cal parlar de cinema, malgrat tota la indústria i la fanfàrria que l’envolta, i cal recordar, sobretot, tots els cinemes Paradisos del món i la gent que ho fa possible. Bé, s’apaguen els llums; la pel.lícula tot just començarà en un minut, si en Alfredo és a punt, perque el públic ja està impacient per somiar. En Totó és a primera fila amb tota la seva colla, però sense deixar de mirar la boca del lleó d’on surten les imatges màgiques ………
Cinema Paradiso: la tinc en DVD, i fa poc l’he tornat a veure.
Jo, per edat, no he viscut aquella època de censura, però sí que els meus germans més grans me n’havien parlat, de com a Oliana el capellà tapava les escenes de petons.
Ara que l’he revist, he pensat que és una pel·lícula que agradarà a la meva xicota birmana, perquè en el seu país els petons es continuen tallant exactament igual.
En un dels viatges allà ho vaig poder comprovar, en una pel·lícula que passaven per la tele, la cara del noi que s’apropa a la cara de la noia i… txas! un canvi ràpid d’escena, un tall abrupte gens dissimulat, que no fa res més que donar molta més importància de la que té a l’escena que s’amaga.