Bennett – Pou – Goya
Publicat el 29 de setembre de 2008 per rginer
ELS NOIS D’HISTÒRIA – un gran text i una obra de teatre excepcional amb uns actors i una actriu brillants. I per arrodonir-ho, la inauguració d’un nou Teatre Goya, absolutament reformat, còmode.
Alan Bennett, anglès, autor de textos teatrals d’èxit: – Habeas Corpus, The Madness of George III i d’altres – autor de sèries de televisió com ‘ Talking Heads’ – escriptor de novel.les d’èxit : ”Una lectora poc corrent” per exemple.
Josep Maria Pou, un grandíssim actor i director de teatre.
En el programa que ens donen, podem llegir :
– Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa – un pensament, una sensació, una manera de veure les coses – que fins aleshores et pensaves que era ínitimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva –
Són les paraules que Alan Bennett, l’autor, fa dir a Hector, l’extravagant professor d’aquesta funció ( Josep Maria Pou ) cap al final del primer acte.
Després de llegir-les abans de començar la funció, ja sabia del cert que m’agradaria, que m’entusiasmaria … i així va ser.
Imprescindible.
Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari
Magnífic Pou i una gran fornada de joves actors.
Ja hi haurà les corresponents crítiques dels especialistes però, per a mi, el millor és que es complí allò que Pou anunciava en el tríptic: una obra que toca molts temes interessants de manera intel·ligent i divertida alhora. I ajudà a compartir aquells pensaments que creiem propis i que són compartits per molta gent.
com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva
en comptes de donar-li tot el protagonisme als hipervisionats Clara Segura i Bruno Oro, per a que es burlen amb “vinagre televisiu” del país i dels actors amateurs, cal potenciar als intèrprets en la nostra llengua,
la sensació que descrius la vaig captar descrita per primera volta al text d’anàlisi dramatúrgica d’un retor que es titulava “La catarsi hel·lènica en Aristòtil”,
tot suma, degudament repartit: al cap i a la fi, un dels principis del teatre és el repartiment de papers, segur que una obra de teatre on participen més de dos actors engresca molt, més encara si té un bon guió,
¿la interacció coral és millor que el monòleg egocèntric?