Impressions d’una conversa (I)

Acabo d’arribar d’una conversa llarga amb K. responsable d’una associació d’immigrants paquistanesos. Asseguts en una cafeteria amb música i televisió en urdu, abans que tot m’ha acollit i m’ha convidat a aquells dolços tan dolços típics del Pakistan. Hem parlat llarga estona sobre l’associació i la situació de la convivència. En trec algunes impressions.

– La importància que han adquirit aquestes associacions com autèntiques
mediadores entre comunitats. Resolen conflictes, fan d’interlocutors de
les administracions, organitzen activitats….

– La importància de líders com K. persones que ja porten anys a
Catalunya, que s’han casat amb una persona d’aquí, que es guanyen bé la
vida com a petits empresaris, i que poden dedicar temps a fer aquest
paper que se’ls ha assignat amb naturalitat. (mentre parlem tota la
gent que entra el saluda, alguns li demanen que els llegeixi algun
document en castellà o català, el truquen per telèfon).

– L’administració s’agafa a aquests líders perquè és l’única via d’accés a una comunitat en molts punts encara impermeable. Mossos, assistents socials, metges… depenen d’aquests mediadors, perquè encara son molt febles els processos formals: l’oficina d’informació a l’immigrant obre un matí i una tarda a la setmana, i el "cos de mediadors" encara està en formació i per tant actua d’una manera molt voluntària. (No som a Barcelona, és possible que a Barcelona tot això funciona d’una altra manera)

– Tot i treure’m el barret per aquests lideratges i per aquestes actuacions a peu de carrer i d’escala, considero que les administracions poc a poc han d’articular respostes i vies més "formals" que permetin els individus accedir directament als serveis, sense la mediació de les comunitats. Sinó hi ha el perill, si s’allarga massa, de què les comunitats esdevinguin massa tancades i massa depenents dels seus líders, que adquireixen el poder més gran: el de la informació. Això en les societats democràtiques no és bo que es cronifiqui (recordem sinó, el caciquisme rural de fa uns anys)

No obstant avui per avui són aquestes associacions i els seus líders les úniques que garanteixen una solució pacífica dels conflictes de convivència que van sorgint i per això mereixen tot el reconeixement i el suport.

Demà continuaré amb més impressions

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*