De col·legis i cementiris

Després de votar a Barcelona
(per cert tres quarts d’hora de retard en constituir les taules)
faig el mateix que farà molta gent el dia d’avui: anar a
visitar els cementiris on hi tinc familiars. Per l’A2 camí de
Cervera molt de trànsit. El president Maragall ens l’ha fet
suar aquesta vegada combinant deures democràtics amb deures
religiosos i familiars. L’afluència als col·legis (déu
ni do després de tot) i l’afluència als cementiris que
he viscut aquest matí em fa però pensar en allò
que cohesiona les societats i en certes tesis laicistes de curta volada.

Hi ha una part de la nostra societat
urbana i laicista que porta malament el que anomenen com a ?residus
religiosos?, posa-hi algunes festes, alguns costums, algunes
creences. Ho comentava fa uns dies al analitzar alguns dels programes
electorals sobre migració i qüestions culturals. El
reduccionisme a allò que és econòmic o material
fa que una part dels sectors més significatius de la nostra
societat, vull dir els que pensen i els que escriuen, i els que
marquen opinió, deixi d’un costat les qüestions culturals
i religioses a un terreny purament estètic. Se’ls hi escapa
tot això i no saben pas ni com anomenar-ho

No és pot prescindir de les
manifestacions religioses perquè elles expressen veritats
profundes sobre el sentit que les persones donem a la vida, a la
mort, a la relació amb els altres. Convé que a aquestes
manifestacions, lluny de ser considerades ?residus?, es vegin com
elements positius cohesionadors tant de persones com de comunitats.
No cal que els polítics s’hi posin, perquè si s’hi
posen malament, només cal que augmenti entre els que tenen
responsabilitats i que són allò que en diuen ?creadors
d’opinió?, un millor coneixement del valor que continuen tenint per molta gent aquestes manifestacions. Ja veieu que parlo d’antropologia i no pas de fe.

Afluència als col·legis i
afluència als cementiris, participació política
i manifestacions de caràcter religiós si ho mirem amb
bons ulls pot remetre’ns a una societat amb dimensió pública
viva i articulada. A persones que pensen en clau de bé comú
i que no s’han apuntat a la ?república independent de casa
meva?. El que fa por és quan aquests espais comuns s’esquarteren i
creix la desafecció política, la ignorància
religiosa i tot tipus de fonamentalismes. Quina societat ens queda
llavors? Mentre tinguem eleccions i mentre tinguem Tots Sants, potser
podem pensar que encara no ho tenim tot pas tan perdut.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a De col·legis i cementiris

  1. am diu:

    La foto és de Sinera?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*