Quina societat estem construint?

El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
FOESSA va fer la recerca durant els anys de les vaques grasses, quan els resultats empresarials, els PIB i altres indicadors estaven pels núvols. I ja llavors, els investigadors notaren que tota aquesta riquesa no s’havia traduït en una reducció de la diferència entre rics i pobres. O el que és el mateix, s’observava amb preocupació una creixent tendència a la polarització i per tant a l’aprimament de les classes mitjanes. La crisi, amb l’augment de l’atur que aquesta ha portat associat, ha provocat l’acceleració d’aquesta tendència, de manera que moltes persones que es podien considerar dins la franja de les classes mitjanes han passat a engrossir tant els índexs de pobresa com els d’exclusió. Sobretot aquelles amb un suport social i familiar més aviat reduït.

Les conseqüències de tot plegat les recull l’excel·lent memòria de Càritas Barcelona. De 27.000 persones ateses el 2007 es va passar el 2008 a atendre’n 45.000. D’aquestes un 37% menors. En els cinc primers mesos d’aquest any 2009 ja s’han atès 30.000 persones de les quals el 40% no hi havien anat mai.

Tant les dades de l’informe FOESSA com les de la memòria de Càritas no haurien de passar desapercebudes i haurien de servir, en canvi, per obrir una profunda reflexió sobre la societat que estem construint: una societat molt més polaritzada i amb un risc d’exclusió més elevat. Ni les polítiques de benestar ni la bona fe de moltes ONGs pot frenar, avui per avui, un horitzó certament ennuvolat que sembla portar-nos a models més propis de societats profundament desiguals.

Informe FOESSA

Memòria de Càritas Barcelona

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món-Solidaritat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*