Desori

A hores d’ara no sé pas com acabarà tot el tema del desallotjament dels estudiants tancats a l’edifici central de la UB per part dels mossos. Aquest matí quan he  passat per la plaça Universitat tot i que hi havia poca gent ja es podia preveure el que vindria després. 

No sé massa com va això de les actuacions policials, i és possible que el desallotjament tingués els seus motius. La manera però com s’han produït els fets posteriors al desallotjament demostra que alguna cosa s’ha escapat de les mans. Hi ha hagut una actuació desordenada i que ha donat una imatge estranya i confusa de tot plegat. Aquest caminar dels mossos repartint  cops de porra amb els joves davant  ha estat de totes totes lamentable. Una mena de passeig surrealista pel centre de Barcelona que no  ha fet cap bé a la imatge d’aquest cos policial, que entre tots ens estem entestant d’ensorrar. Almenys aquests han deixat  filmar tot el que es produïa,  algú pensa que hagués estat possible això amb l’antiga policia nacional?

Em sembla també lamentable els qualificatius de franquista que s’ha
donat per part de Manuel  Delgado a l’actuació. No crec pas que ajudi
això a temperar ànims i a obrir diàleg. L’actuació policial no ha
estat  pacífica, però pretendre dir que ho han estat  les  protestes és
com a mínim tendenciós. Una ocupació és una mena de  coerció i de 
violència, en   quan a l’apropiació d’un espai  que és comú i compartit
també amb persones que o bé  no defensen el mateix o bé volen
defensar-ho mitjançant altres canals.

Hi ha el perill d’un rebrot feixista  en alguns moviments que encaixen
malament amb conceptes com diàleg, pluralitat,  llibertat d’expressió,
i que expressen clarament la seva oposició  a un sistema que amb totes
les imperfeccions és el marc  de convivència que ens hem donat. Aquest
és el perill que de moment les administracions no  han sabut abordar
correctament.

Ara en queda el desori, i aquest no fa cap  bé ni al món universitari ni a la
democràcia. És en canvi el terreny en el qual els violents tenen la 
seva oportunitat i en el qual també s’hi troben ben a gust els qui demanen més mà dura. Mala època pels partidaris del  diàleg i la moderació.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*