Heroismes

Són els que sostenen la nostra societat. Els que impedeixen que tot
plegat peti en mil petits bocins. Parlo en masculí, però segurament una
majoria  són dones. Herois i heroines de peu de carrer, de peu de
bressol, de peu d’oficina, de peu d’obra … Enlluernats pels
“campions  de l’altruisme” és possible que no ens n’haguem ni adonat de
la seva existència. Els herois sempre són uns altres, el que van lluny
i surten fotografiats en paratges exòtics envoltats de nens i nenes, de molts nens i nenes.  Com més idealitzem la solidaritat més l’allunyem del nostre  dia a dia.

Però en canvi hi són, i ben aprop. Hi són en temps de bonança però d’una manera especial quan val mal dades, ja sigui per la
crisi de l’economia, la crisi de salut o la cada vegada més comuna crisi
de nervis.

Són ells els que calladament saben
escoltar,mirar, somriure, donar un cop de mà, esperar, donar optimisme,
sentir compassió …  No els fa especials ni els seus estudis,  ni la
seva capacitat d’oratòria, ni la seva fe, ni el fet de ser  d’esquerres
o de dretes. El seu secret resideix en un interior  treballat pel dolor
i el  silenci, i per una tendència innata  o apresa a la
paciència i a la bonhomia.

N’he trobat arreu. L’altre dia en
acabar una pel.lícula el vaig veure en la dona que passava l’escombra
entre sessió i sessió. Em va somriure amb una amabilitat que res  tenia a veure amb el dia, ni amb l’hora ni amb el sou que devia guanyar. Un dia el
vaig veure en la manera de tractar  els malalts d’una infermera i un altre dia en un guarda de seguretat atent amb algú amb problemes de mobilitat. L’amabilitat i la simpatia poden desarmar més la  gent que qualsevol violència.  

Són
els que sobreviuen a sous  lamentables, a horaris lamentables,  i a mil
i una violències (declarades  o subtils). Són però els que aguanten el
món, en un incomprensible misteri,  que manté intacta la fe  en la
persona humana i en les  seves possibilitats. No aneu pas lluny a
buscar-los potser a casa en teniu més d’un o d’una d’aquestes persones.
Si és hagi doneu-els-hi una abraçada de part meva. És gràcies a elles/ells que som  vius.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*