Heroismes
plegat peti en mil petits bocins. Parlo en masculí, però segurament una
majoria són dones. Herois i heroines de peu de carrer, de peu de
bressol, de peu d’oficina, de peu d’obra … Enlluernats pels
“campions de l’altruisme” és possible que no ens n’haguem ni adonat de
la seva existència. Els herois sempre són uns altres, el que van lluny
i surten fotografiats en paratges exòtics envoltats de nens i nenes, de molts nens i nenes. Com més idealitzem la solidaritat més l’allunyem del nostre dia a dia.
crisi de l’economia, la crisi de salut o la cada vegada més comuna crisi
de nervis.
Són ells els que calladament saben
escoltar,mirar, somriure, donar un cop de mà, esperar, donar optimisme,
sentir compassió … No els fa especials ni els seus estudis, ni la
seva capacitat d’oratòria, ni la seva fe, ni el fet de ser d’esquerres
o de dretes. El seu secret resideix en un interior treballat pel dolor
i el silenci, i per una tendència innata o apresa a la
paciència i a la bonhomia.
N’he trobat arreu. L’altre dia en
acabar una pel.lícula el vaig veure en la dona que passava l’escombra
entre sessió i sessió. Em va somriure amb una amabilitat que res tenia a veure amb el dia, ni amb l’hora ni amb el sou que devia guanyar. Un dia el
vaig veure en la manera de tractar els malalts d’una infermera i un altre dia en un guarda de seguretat atent amb algú amb problemes de mobilitat. L’amabilitat i la simpatia poden desarmar més la gent que qualsevol violència.
Són
els que sobreviuen a sous lamentables, a horaris lamentables, i a mil
i una violències (declarades o subtils). Són però els que aguanten el
món, en un incomprensible misteri, que manté intacta la fe en la
persona humana i en les seves possibilitats. No aneu pas lluny a
buscar-los potser a casa en teniu més d’un o d’una d’aquestes persones.
Si és hagi doneu-els-hi una abraçada de part meva. És gràcies a elles/ells que som vius.