El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest cap de setmana he estat força enfeinat. Divendres al vespre i dissabte m’ha tocat fer d’amfitiró (per bé que no en solitari, és clar) a dos actes on han vingut bona gent de la comarca d’Osona -en el primer-, i de tot Catalunya -en el segon-. Tant en un cas com en l’altre, la fita s’ha asolit amb escreix més que notable. Tothom ha trobat a Taradell, gent amb trempera i ganes de viure. Pels comentaris dels participants, crec que vam aconseguir que la gent es trobés com a casa o, fins i tot, millor.

Divendres al vespre, la gent de la Plataforma
va farcir, amb bon criteri, el Centre Cultural de cartells contra el
desgavell dels despatxos -cal tenir-ho present i no deixar la lluita,
ja que sempre es perd la lluita que s’abandona-. Divendres al vespre,
l’acte va començar amb un emotiu record per un home massa sensible per
aguantar les fuetades d’una funesta realitat que s’entesta i
s’enorgulleix de menjar-se les utopies. Una pèrdua irreparable d’un
desconegut company de viatge que, a més a més, havia fet de l’ajuda als
altres la seva professió. Divendres al vespre, els ulls de tothom
reflexàven l’encert d’un sacrifici proper, el d’en Josep-Lluís, l’home
que va demostrar amb escreix que les conviccions van per davant dels
calerons i que parlant la gent s’entén. El temps acaba posant tothom al
seu lloc i, malgrat que els seus mitjans intentin amagar el gest, la mà
estesa d’en Josep Lluís ha estat atesa per aquells que podien fer
alguna cosa per tornar tots els colors del verd als veïns del Pirineu
atlàntic. Divendres vam sortir tard, però contents de saber-nos bona
gent amb ganes de xerrar amb qui ens ho demani per bastir un món
acolorit, ric i divers com pocs.

Dissabte va ser dia
d’excursionistes sense muntanya. La trobada va començar cap a les 10
del matí, però, mandrós de mi, no hi vaig arribar a l’hora i vaig poder
ajudar a recollir les restes de l’esmorzar previ a la sortida
d’orientació fins al Castell de Can Boix. I ara porto caixes cap aquí,
i ara bucs cap allà, i ara carretejo una pantalla, i ara li canto les
quaranta amb un que es creu massa el que li diuen per la tele, i ara
penjo una pancarta, i ara penjo un anunci, i ara… arriba l’hora de
dinar. Ufff! Dinem a la una, quan els caminadors ja han arribat i
esperen a les portes del Centre per omplir la sala gran on servirem la
teca. La tarda serà llarga i aquests moments de descans i d’aliment van
bé per relaxar una mica el cos i riure una estona amb la resta de
voluntaris del Centre. I sant torne-m’hi que no ha estat res! Ara plats
cap aquí, ara plats cap allà, ara un acudit, ara una ampolla d’aigua,
ara una de vi, ara un postre, ara els cafès, ara… Entre cursa de
relleus i d’obstacles acabem tots asseguts i felicitats pels nouvinguts
a Taradell. Si la Federació està de festa i naltros els hi hem de donar
un cop de mà, ho fem sense protestar. Malgrat el cansament d’una
jornada a peu dret, estem força contents i cofois de la feina feta.

A
la nit hi ha sopar, però el cansament pot més que la voluntat de
celebrar l’èxit de la jornada i m’en torno a casa baldat, però amb el
somriure d’haver donat un cop de mà en un dels actes d’aquest terrós
que porto a la sang. Com s’ho fa la Carme per aguntar tot aquest trot?
I és que ella ha d’anar al sopar i demà tindrà una nova activitat del
Centre. Tot un cap de setmana de feina per una entitat! Aquesta gent
són d’admirar! Com la resta de companys de viatge, com aquesta junta
del Centre Excursionista sempre disposada a esmerçar els seus esforços
pel bé de la gent i la muntanya. Són, i torno a dir-ho, d’admirar!

Dissabte hi trobo a faltar la gent de la plataforma.
Una trobada com aquesta és un lloc ideal per trobar complicitats amb
amants de la natura. Però no els trobo per enlloc i penso que han
perdut una gran oportunitat de tenir molts més companys de viatge en
aquesta lluita per les nostres carenes, els nostres boscos i el nostre
oxigen.

El diumenge ja és més tranquil. Em llevo amb la resaca
del canvi d’hora. Com més creixo, més m’afecta. Però és llei de vida
moderna i de rellotge. Què hi podem fer? Esmorzo amb tranquil·litat,
tot admirant les curses dels conills, un ocell que pren fang d’un basal
pel seu niu, un gos que corre com un esperitat darrera un pal. Una
xerrada amb els veïnat sobre gaies, torracollons i urbanisme. Jo no crec que ho vegi, però vosaltres veureu les cases arribant fins més enllà de… Ara com ara queden aquestes estones de xerrera de diumenge al sol.

Poc
més tard, ha estat l’hora de fer la passejada per bastir un nou article
de camins a la Revista Taradell. Fet el camí, aquest cop fins a
Vilalleons, i tornat ja a casa, m’he posat a escriure i recordar aquest
primer cap de setmana de primavera on Taradell ha estat per dues
vegades punt de trobada de gent de bé, de gent amb ganes de fer i de
dir, de gent amb ganes de caminar sense presses per un mateix camí.