El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Suposo que hauria de parlar de la defunció del Google Reader, el meu agregador de mitjans, l’eina que aquest estiu em deixarà en mans d’altres serveis més bonics visualment, però menys versàtils i eficients energèticament, que el meu informador de capçalera.

Suposo que hauria de parlar de la frenada que els Tribunals Europeus han fet als desnonaments amb la seva sentència sobre les clàusules abusives de les hipoteques emparades per una legislació, l’espanyola, que vulnera drets fonamentals.

Suposo que hauria de dir que el motivador de tot plegat ha estat la rebel•lia, per conductes legals, d’un veí de Martorell que es diu Mohamed Aziz. Què en pensen els “primer els de casa” d’aquest fet?

Però, orfe de lector RSS multiplataforma i feliç per una Justícia que sembla que torna a fer contrapès a favor dels que no defalleixen, prefereixo endinsar-me en la boira que ens ha deixat la fumata bianca vaticana i, més concretament en aquell instant que fa així:

– ¿Quo nomine vis vocari?
– Vocabor Franciscus

Així a seques. I, per tant, referible, com molt bé assenyala el nostre diari catòlic de capçalera, referible a tres dels homes més venerats en l’entorn evangelitzador del catolicisme. A saber, Sant Francesc d’Assis, l’assot franciscà contra l’heretgia del Pirineu, contra l’Església de Déu, contra la religió dels bons homes i les bones dones, contra els pobres de cor; i els jesuïtes Sant Francesc Xavier i Sant Francesc de Borja, evangelitzadors també i, per tant, constants i tossuts predicadors en entorns on la llibertat de pensament hi és present a mans plenes.

A ningú se li escapa que el segon dels Cisquets jesuïtes és un dels descendents d’aquella família de Papes que han deixat una dita a Roma que encara perdura: l’exclamació O Dio! La chiesa romana in mani dei catalani! prou expressiva del pontificat de la família valenciana.

Molt s’ha escrit ja sobre l’austeritat del primer papa no europeu de la història de Roma des dels temps del seu fundador – de dubtosa europeïtat d’origen, és clar – i encara més del seu tarannà progressista, però la tria del nom, un fet cabdal per a qualsevol sant Pare, i les primeres paraules del nou pontífex en seu vaticana, ens parlen d’una església expansionista i colonitzadora, no en va ja ha deixat anar, fent honor a la trinitat de sants que ha honorat amb el seu nom, que l’Església ha d’evangelitzar al món i que no pot ser només una altra ONG més, establint un quid pro quo difícil de digerir en un món on ja n’hi ha prou de rebre justícia i ajuda a canvi d’abaixar-se els pantalons fins als genolls per entomar maneres de fer i de ser que ens són diferents i llunyanes, potser.

Esperem equivocar-nos, esperem que la història no es repeteixi, esperem que el nou papa sigui el pacificador que anuncien, però ara com ara deixeu-me ser escèptic i pensar en els cremats de Montsegur, en els expulsats del país d’Alió, en els indígenes massacrats a cop de creu i en les ànimes que han patit el jou de l’Església i dels Francescos que serveixen de model al papa argentí, al fill dels ferroviaris italians, al pelegrí del San Lorenzo de Almagro.