El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A dos dies escassos de la Diada Nacional de Catalunya, en la qual els catalans commemorem el martiri de la ciutat de Barcelona com a mostra del deseiximent internacional, m’endinso en un tema que voreja un territori (Europa), un viatge al passat (la convulsa alta diplomàcia internacional de principis del segle XVIII) i un viatge a Gènova, Londres, Utrecht, Gibraltar, Nova York (seu de les Nacions Unides), Madrid i Catalunya. Em vols acompanyar?

Aquest viatge el vaig començar fa tot just un mes -més o menys- a la web d’un d’aquests savis saberuts que tenim a Catalunya i que normalment vesteixen ulleres i pipa. Es tracta d’en Francesc Farrer i Gironés.

I és que aquest homenot tan nostrat aprofita la commemoració del 300è. Aniversari de la presa de Gibraltar i els estirabots del Govern espanyol per tant històrica commemoració, per recordar-li al Cònsol britànic a Barcelona la participació catalana en la presa de Gibraltar -de fet, els vaixells que van ocupar el penyal ho van fer en no poder desembarcar a la ciutat de Barcelona que era l’objectiu de l’expedició en qüestió-. Aprofita l’avinentesa per fer-li memòria de l’existència de Mildford Crow, del desconfiat Anton de Peguera i del vigatà Domènec Parera i un pacte signat a Gènova el 20 de juny de 1705 -l’any vinent farà 300 anys (vés tu quina coincidència!)-, segons el qual el Govern britànic, i la cita és literal, "darà con toda seguridad, garantia y protección de la Corona de Inglaterra sin que puedan padecer la más mínima alteración ni detrimento de sus personas, bienes, Leyes ni Privilegios; de modo que ahora y en lo venidero goze el Principado de Cataluña todas las Gracias, Privilegios, Leyes y costumbres, tanto en Común como en Particular del modo que dicho Principado gozaba dichos Privilegios, Leyes y Gracias en tiempo del difunto Rey Carlos II".

6 anys després d’aquesta signatura començàven a Londres les llargues converses que desembocarien en el Tractat d’Utrecht i que, després dels fets del 1714, la premsa britànica de l’època va titllar de vergonyant i de pèrdua de l’honor de la Corona Britànica. Però, anem a pams.

El Tractat d’Utrecht, signan l’any 1713 afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics, és a dir, la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. El problema de les constitucions pròpies del Principat de Catalunya fou debatut en les negociacions preparatòries del tractat (novembre del 1711 a abril del 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que, recorde-m’ho, s’havien obligat a defensar-les pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les.

El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima. Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, i ratificaren la de Gibraltar, que ocupaven des del 1704, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet), peró la població catalana les descobrí i obligà que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador Carles i del monarca britànic en la defensa de les constitucions catalanes. La Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt.

El resultat de la traició britànica no només fou la pèrdua de les Constitucions catalanes, sinó que també va suposar una persecució a mata-degolla dels bens i de les persones. Tot un barri de Barcelona va desaparèixer sota les botes castellanes i borbòniques i els catalans del 1736 varen posar els fets en coneixement del Rei Jordi II de la Gran Bretanya perquè acomplís el Tractat de Gènova, cosa que el Rei britànic va tornar a pasar per alt.

No fa pas massa temps -i ara ens acostem a Nova York- el Govern espanyol va demanar a les Nacions Unides la derogació del Tractat d’Utrecht amb la finalitat de recuperar el penyal de Gibraltar. Sembla ser, però, que després de llargues converses es va arribar a la conclusió que el Tractat d’Utrecht no podia ser derogat, segons els entesos per la impossibilitat d’aplicar la clàsula "rebus sic stantibus". El Tractat de Gènova, en ser de la mateixa naturalesa, no ha prescrit, ni ha estat derogat tampoc. És a dir, que la Gran Bretanya -malgrat el deseiximent ofert des de fa ja gairebé 300 anys als interessos catalans- està obligada a defensar "todas las Gracias, Privilegios, Leyes y costumbres, tanto en Común como en Particular del modo que dicho Principado gozaba dichos Privilegios, Leyes y Gracias en tiempo del difunto Rey Carlos II".

L’honor d’Anglaterra -tal com reclamaven els autors dels opuscles "The Deplorable History of the Catalans" o "The Case of the Catalans consider’d", editats tots dos a London el mateix 1714-, encara el poden recuperar tot defensant els interessos del Principat.

La tasca dels diplomàtics catalans d’aquells temps i el martiri d’un poble al 1714 poden servir, doncs, per exigir al Govern de la Gran Bretanya que col·labori intensament a favor de les demandes que s’han formulat oficialment des del Govern de la Generalitat -legitim hereu de les negociacions d’Anton de Peguera i de Domènec Parera-, com podria ser la constància de l’oficialitat de la llengua catalana al Tractat de la Constitució de la Unió Europea, l’ajut a l’entrada de les Federacions Esportives Catalanes dins de les Federacions Internacionals, i no cal dir també en el Comitè Olímpic Internacional, la presència oficial de la cultura catalana dins de la UNESCO atesa la seva singularitat política, etc.

Tots aquests arguments desgranats pel períclit -per intel·ligent i saberut- homenot gironí davant del Cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona se sustènten -i ací rau la importància de la informació recollida- sobre la feina feta per gent de casa nostra, sense esperar l’ajuda de Madrid, de Brussel·les (en el seu temps Viena) o de qualsevol forà ni considerar-ne els seus arguments o disputes territorials. De nosaltres i només de nosaltres depèn el nostre futur. La feina ens la fem nosaltres i de nosaltres depèn. I és de justícia recordar-ho en la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya.