El detector de somriures
Deixa un comentariTinc la sort, darrerament, de sortir de casa cada dia, a quarts de vuit del matí, amb una nova adquisició que, dia rere dia, detecta, entre les adormides persones que van a la feina, aquelles que no han perdut la frescor de la innocència.
Pels volts de les vuit del matí entrem, dia si i dia també, en combois atapeïts de gent que, sinó fos perquè jo no havia nascut encara i ho conec de documentals i pel·lícules, semblen talment presoners camí dels camps de concentració i extermini.
Encabir-s’hi amb el meu estimat detector de somriures no resulta fàcil. Oi menys quan la lluita per l’espai s’assembla força a les de les costes on s’ajauen morses, foques i llops de mar, per no dir les playas de Levante i las costa de Lloret.
Un cop dalt, el trajecte és prou llargot – unes nou parades i vint minutets – per a experimentar els efectes interactius del meu detector de somriures.
I és que, tan bon punt som dalt, el detector comença a escanejar els rostres del voltant i, quan troba uns ulls feliços o un somriure franc, respon amb la força de qui encara serva molt de la nostra naturalitat.
Amb el dies que portem en dansa, he tingut temps d’adonar-me que les persones més proclius a relacionar-se amb el meu detector de somriures són d’aquesta mena que, els veïns racistes i xenòfobs, anomenen estrangers (sud-americans, magribins, algun asiàtic, … ).
Ells són els més predisposats a interaccionar amb el meu detector de somriures. Ells i tambè algun, tot i que no gaires, dels que estem ja massa integrats en ciment, diners i vida a la occidental.
Dit això, i ja com a cloenda, us desvetllaré el misteri del meu detector de somriures:
El detector és diu Eva, encara que a mi m’agrada més dir-li baldufona, i demà portarà set mesos entre nosaltres.