El Cau de l'Ós Bru de Taradell

I dos bons amics de Barcelona. Bé. Dos bons amics, no. Un bon amic i una bona amiga que van pujar a Taradell el dissabte al vespre i que van poder gaudir de dos dels ambients més futboleros de la nostra vila. Primer, l’ambient de Can Costa de la mà de l’ADF de Taradell. Eps! Amb porra i pantalla gegant incloses, eh! Com ha de ser! I després l’ambient de la Cantina de l’Hotel Rosa. Un ambient popular i familiar, però de forquilla i ganivet. Per cert, si hi aneu fan unes pizzes de pa boníssimes!

Dissabte vaig entendre que a futbol hi pot jugar un equip sol contra un porter. Si més no aquesta és la impressió que em va donar el que vaig veure.

Però anem a la Rupit Taradell que, de fet, era l’objectiu d’aquesta petjada. Si l’escric i la publico és que sóc a Taradell. Em miro i remiro la bossa que m’han donat a l’acabar la sortida i veig que sí, que l’he acabada. Potser les petites molèsties de les plantes dels peus també m’anuncien que he conclòs una jornada que ha començat amb el despertador tocant-me els nassos a les 5 de la matinada, un cafè que crec que no m’ha despertat gaire. Als meus companys de camí crec que tampoc i amb la baixada a la parada dels autos de Can Prat on estava habilitada la sortida de Taradell. Arribar i moldre! Un autocar semblava que ens estava esperant per pujar-nos fins a Rupit. Rupit de nit.

A les 7 del matí hem començat a caminar d’allà el pont de fusta i camí de Tavertet se’ns ha fet de dia amb l’espectacle del sol despuntant rere les muntanyes per amagar-se tot seguit en els núvols i més endavant jugant a fet i l’amagada i donant impressions celestials amb el seu reflex damunt les boires que hi ha allà, ben avall, agombolades a les valls de sota dels Cingles de Tavertet.

Després de Tavertet, primer avituallament, un bon té calent que va de conya a aquestes hores del matí. I poc després la baixada cap a La Riba, una baixada que impressiona quan la prens i que no entens per on pot baixar el camí. Després es converteix, però en un sender força agradable que voreja parets pròpies dels ciclops i els gegants.

Són dos quarts de deu quan arribem a La Riba a esmorzar: Una coca de les més bones del país -el gust me n’indica l’origen en un dels forns de Taradell, però poruc com sóc no en diré el nom- i unes peces de xocolata ben bones també. Per veure sucs o batut de cacao.

Una proposta: Podrien fer una pista sense asfaltar per fer-la caminant i que porti de l’Hotel al Pantà de Sau?

Una altra proposta: Poden posar escales mecàniques fins al mirador que hi ha a la banda de Vilanova de Sau?

De moment anem força bé quan passem pel Cementiri i anem fent camí. Eps! Apartem-nos que aquest bon home que ens passa tant ràpid és el que ens ha controlat la tarja a la sortida de Rupit!

A Vilanova, hi havia una nova parada, amb galetes i sucs. I en Joan s’ha parat a comprar el diari. Avui val la pena fer-ho, no?

A la pujada cap al Salt de la Minyona el terra, remenat de senglars, presentava força bolets. Algun l’he trobat familiar, però avui vaig de caminador i, mal que em pesi, els deixo. Quina sort que he tingut, quan dalt la pista m’he trobat un taradellenc amb un cistell que anava a cercar-los! Feia tanta pena que es perdessin les dolces menges de tardor!

Nova teca, aquesta de taronges i pomes, al Salt de la Minyona. Som a mig camí i les pujades i baixades comencen a pesar a les cames, però encara estem sencers i amb ganes de fer camí.

L’espectacularitat de les roques d’aquest sector i un nou avituallament a La Mina -aquest de iogurt ensucrat- ens han deixat a Sant Llorenç dels Munts on algú ha notat la similitud de nom entre aquest Sant Llorenç i el Sant Llorenç del Munt que hi ha per la banda de Terrassa. Molts quilòmetres pel mateix sant i tant poca diferència, no?

Fem camí vers Sant Julià, on ens han de fer dinar. Tornem a pujar i baixar fins que el caldo ens han donat. Màgic. El caldo enmig d’una caminada és una molt bona pensada. Bé, el caldo i l’entrepà de botifarra. Bé, l’entrepà de botifarra i els càntirs d’aigua, Bé. Els càntirs d’aigua i els porrons de vi. Bé. Els porrons de vi i el cafè, el cafè i la llet, la llet i els licors. Els licors… i això ja és massa. Amb diari inclòs, tu!

És força tard, però, hem arribat a les 3 de la tarda i la distància que ens separa de Taradell és d’uns 13 quilòmetres encara. A més, l’asfalt i la passejada per Sant Julià fins a aquest espai davant per davant de les runes del castell ens han deixat força baldats. N’hi ha un que s’ha de posar una pomada en un dit i una altra que ha de seure. Per mi, el caldo, l’entrepà, el traguinyol de vi i el cafè em fan l’efecte de la poció màgica aquesta dels gals.

El tram de Sant Julià a Puiglagulla és molt bonic. La solució per superar l’Eix Transversal és ideal, malgrat el soroll dels vehicles que passen rabents sota els nostres peus. Se senten els lladrucs dels gossos del Santuari. Ja hi som. Quantes vegades que hi hem esmorzat aquí!

Ara falta fer un camí que podria fer amb els ulls clucs fins a la Collada i d’allà baixar cap al camí que amb l’avi fèiem per pujar al Castell de Can Boix. Bufar i fer ampolles. Bé, el primer no ho sé, però tinc la sensació que els meus peus estan en la tasca de fabricació de les citades ampolles. Pugem vers el Puig Grifó, el voregem, ja som al coll de Taradell. Que fàcil que és el recorregut assegut en una cadira i picant les tecles de l’ordinador, oi? Però és que passat el Coll de Taradell no pugem a Can Boix i la baixada és tant temptadora que ens posem a córrer. Taradell és a quatre passes i són vora les cinc de la tarda. Ara corre’m, ara caminem. Allà es veu l’Institut de Taradell i el Centre, la seu del Centre Excursionista de Taradell, la darrera taverna de la jornada. Aquí hi és tot: Repetim de coca, mengem un entrepà, ens afartem de sucs i riem una estona. Són dos quarts de sis de la tarda i ja estem endrapant de nou en una de les sortides més ben preparades que es fan a casa nostra. Ui! No sé si sóc la persona més imparcial per fer aquesta afirmació. Jo sóc membre d’aquest col·lectiu.

Ves a saber si l’any vinent m’apuntaré a viure-la des de l’altre costat de la barrera: Traginant caixes i caixes de menjar, muntant taules i tendals, coent botifarres, fent d’home escombra. Déu n’hi do de la feina que fan per les 800 persones que fem aquests 43 quilòmetres i escaix, no?

La veritat és que, un cop fet, ja tinc ganes de tornar-hi. I és que ja ho diuen: “Un dia de senderisme, una setmana d’alegria”. Demà començaré a comprovar-ho.