Llegeixo als diaris que ahir va morir a Nova York Anne Bancroft, la mítica senyora Robinson de la no menys mítica pel·licula “El Graduado” (Mike Nichols, 1967). Tenia 73 anys i estava casada amb l’actor Mel Brooks. Amb ella se’n va un dels símbols eròtics de bona part de la meva generació ja que la pel·lícula, estrenada a Barcelona
Com que el Bloc d’en Toni Sala i el diari El Punt d’avui fan esment a algunes de les coses que vaig exposar ahir per la tarda durant l’estona que el programa de la Trobada de Dietaristes i Blocaires em va permetre dir-hi la meva adjunto a continuació el text íntegre del meu parlament (tot aprofitant els
Ja sé que l’infern està empedrat amb bons propòsits. També sé que un mal moment el pot tenir tothom. Que tots ens equivoquem. I que ningú és prou pur com per llançar la primera pedra. I etc. Però per poc que pugui evitar-ho, per poca lucidesa que em quedi, per poc control que pugui exercir
¿Per què deu ser que la gent -molta gent, vaja- té la mania de parlar amb les persones malaltes amb un to mel·liflu, afectat i sol·lícit com si s’adrecessin a criatures petites quan en situació de normalitat no ho fan? ¿Serà una variant d’aquell costum -també força generalitzat- de parlar amb els estrangers que se’ns adrecen per fer alguna consulta
“Ja ho veureu, ja. Es van fent grans sense que ens n’adonem”. La frase la recordo amb precisió. De qui va sortir no n’estic tan segur, en canvi. Va ser dita, això sí, en una reunió de pares de l’escola i segurament venia de gent veterana en aquests afers. Vull dir que tenien fills ja grans.
L’escena va tenir lloc un dissabte al vespre a casa del J. i la G. Era al pis que tenien al carrer Vilamarí ja que parlo de finals de 1974 o principis del 1975. La referència cronològica és inequívoca: l’A. estava embarassada del Marc. En aquella època a tots quatre ens agradava King Crimson. Sobretot “Islands”, un
Em truca de bon matí la meva amiga R. M. (vegeu aquí, aquí i aquí els qui no la conegueu) per renyar-me. Estaràs content, em diu, amb la que heu organitzat. I tot seguit em llegeix dos titulars de l’edició d’ahir del diario independiente de la mañana que ella freqüenta: “ERC i CIU pretenden expulsar
La primera persona a qui vaig sentir, fa una pila d’anys, la dita que més val caure en gràcia que d’un cinquè pis va ser la meva àvia Juanita, que es veu que per segons quines coses tenia un geni molt especial. No sé exactament quin estrany mecanisme d’associació d’idees se’m va activar però el
Els dies 6 i 7 de juny el monestir de Sant Cugat del Vallès acollirà una trobada de practicants del noble vici del dietarisme, tant el convencional com el digital, en el marc de l’Any del Llibre i la Lectura. La informació la trobareu aquí i per reblar encara més el clau he posat un enllaç al mateix lloc
Anit, del llit estant i abans de dormir, em vaig preparar una curiosa barreja de tecnologia punta a càrrec del senyor Apple i de cant gregorià a càrrec del cor de monjos del monestir de Santo Domingo de Silos –“Las mejores obras del canto gregoriano”, EMI Classics, 2 CD’s, anunciado en TV– (D’acord, d’acord, ja sé
Ara sí que tinc ben clar que bado. Resulta que, tot i que hi passo pel davant amb la moto dues vegades cada dia, fins aquesta mateixa tarda no m’havia adonat que en el local on tota la vida havia estat situada la llibreria Castells, al xamfrà del carrer Balmes amb la Ronda de la Universitat,
“Segons el que sembla ser una creença profunda i prou estesa, allò que és públic, que es troba en l’espai públic, no és que sigui compartit o de tots, sinó exactament al contrari: no és de ningú. No és un espai que s’ha de respectar; on cal ser molt curosos, sinó que és ideal per
“Vam decidir que els nostres partits polítics havien de fer veure que eren honrats i no rebrien finançament de particulars; vam decidir que els membres del govern havien de cobrar poc perquè no s’havien d’enriquir, etc. En resum, demagògia delirant i avançada. Doncs mirin: jo crec que un conseller hauria de cobrar molt i, a
“… si del que es tracta és de mostrar què es fa literàriament a Catalunya, hi han d’anar els escriptors que escriuen en català i els que ho fem en castellà. Però si es tracta de provar de promocionar la literatura catalana, només hi han d’anar els que escriuen en català. (…) perquè són els
Des que sóc militant actiu de la galàxia iPod alguns matins que em desperto d’hora -bé, vull dir més d’hora del que tinc per costum- mandrejo una mica pel llit, activo l’opció de reproducció aleatòria i deixo que l’enginy del senyor Apple em sorprengui. (n’hi ha més) Avui el programa amb què l’atzar m’ha